Martes 25 de Septiembre de 2018

Música i lletra - Parotets i Xuplamel·los - columna de opinión - elperiodic.com

Versión Clásica
Edición Comunidad Valenciana
Columna de opinión
Parotets i Xuplamel·los
Parotets i Xuplamel·los
Por Roberto Roselló

Música i lletra

26/11/2013
a mis favoritos
disminuir letra
aumentar letra
comentar

1)      Música

Ma mare conserva molt bona memòria i el cap clar per a les coses del passat. Li agrada cantussejar (una atribució que he heretat) i encara s’enrecorda de les lletres de les cançons antigues de pe a pa, com si haguera viscut un passat de vocalista en algun grup musical. I de les cançons de misa, ni parlem. Algunes voltes, quan està cantussera i de bon toc,  li sents entonar una cançoneta (m’he permés transcriure-la a paper pautat), que li va ensenyar mossén Musoles l’any 1935, a ella i altres xiquetes de la catequesis. Assajaven a peu d’altar a l’església major:

Tan bé que estem ací,

mos ham de despedir …

Jesús,  Maria

donéu-mos bona guia

pal camí

Conta ma mare que mossén Musoles solia irritar-se quan aquella coral catecumenal entropessava sempre al uníson en la mateixa nota —igual era rexufla— equivocant-se en el remat del compàs, quan l’escalada ascendent de la melodia fa: «Je-sus-Ma-riiaa». Musoles s’indignava com si en allò li anara la salvació eterna i els repetia tot marcant emfàticament l’accentuació: “ííííííí-aaaaaa”, “íííííííí-aaaaaa”!

L’anècdota em du al cap la meua època escolar —període pre i postconciliar (anys 60) —, i més concretament el salesià D. Tomàs Utrilla, a qui apodaven “el Faraón” els alumnes majors, per les seues activitats arquelògiques. L’ordre salesiana sempre ha sabut valorar les possibilitats del  show-business i l’entertainment com instrument de captació dels jóvens. I en aquella època D. Tomàs s’encarregava, entre altres funcions, de dirigir les activitats musicals del col·legi. Però amb el glamour d’una panderola diria jo, perquè aleshores els cures encara jugaven a frontó o anaven d’excursió amb sotana. Si com arqueòleg D. Tomàs Utrilla era l’antítesi d’Indiana Jones, com a músic estava a les antípodes dels Beatles i dels Rolling, seductors mites juvenils forjats durant aquells anys, que imagine que a ell devien paréixer-li alienígenes. La misa-Flanders amb guitarretes i el pop-cristià amb un clar precedent en la mongeta  Dominique nique-nique, a la gent de la meua generació, o a mi almenys, ens va pillar poc predisposats anímicament, un pèl passats de rosca.

D. Tomàs ens ensenyava himnes i cançons de misa en llatí (recordem que fou llengua oficial al Vaticà II), i ens dirigia mentre acompanyava al piano o a l’harmonium. Recorde un lletania musicada que es cantava en misa invocant Maria Auxiliadora, i que resava:

            -Maria, auxilium christianorum, ora pro nobis.

D. Tomàs era un home bondadós i nosaltres més borts que el pa de panís. De manera que quan assajàvem, com ningú ens va ensenyar tècniques de respiració, en aplegar a “christianorum” t’ofegaves i sucumbies a l’imperatiu mecànic de respirar. El resultat era que partiem en dos blocs la pronunciació del genitiu llatí; això sí, després d’allargar provocadora i innecesàriament el “christia…”:

- “… chriiiiiiistiaaaaaaaa (  silenci eternitzat  ) –noorum…”

Al principi ho féiem sense malícia. Però com D. Tomàs insistia i es desganyitava perquè creia sincerament que podia polir-nos i lograr traure’ns una melodia lligadeta —en definitiva, fer com Clément Mathieu en «Los chicos del coro»—, per tal de fotre’l ens féiem el llonguis i aconseguiem que entre el final del “cristiaaaaa…” i el començament del “…noorum” hi haguera temps d’anar a Ca’l Mohino, dinar i tornar a punt d’empalmar el “noorum”. Sant Joan Bosco ens té fitxats des d’aleshores.

 

2)      Lletra

Andrés Sospeña, en el seu magnífic llibre de memòries sobre l’escola nacionalcatòlica que alguns encara hem patit, es refereix a diverses peripècies d’aprenentatge memorístic, paraules de les quals ignoràvem el significat (ni ens importava gens) tot i que les repetiem com un lloro. Una d’elles li serveix de títol al referit llibre (El florido pensil), en base a un verset d’una lletra anònima de l’Himne d’Espanya: «Fuiste de glorias florido pensil, hoy reverdecen a un impulso juvenil». És un llibre molt divertit on per exemple també cita aquell trabucament de paraules que transformava el «impasible el ademán» del himne de Falange en «imposible el alemán», que els xiquets cantàvem sense picardia, sense preocupar-nos que allò no tenia cap significat ni que  poguera interpretar-se com una falta de respecte.

Aquestes anècdotes m’han fet recordar alguns casos que vaig viure en la meua època col·legial. Acostumats a una educació religiosa en castellà i a dir plegàries en llatí sense comprendre-les, la nostra curiositat pel significat de les coses s’havia relaxat prou. Resulta que Don Tomàs ens va ensenyar un himne piloteril i cursi per a retre-li pleitesia al director el dia del seu sant; començava amb «Como un himno de dulces acordes…». La tornada deia:

Viva, viva el buen padre

viva, viva!

Viva el amor

 trova y un canto en su loor

El últim verset em tenia desconcertat i no podia comprendre’l. Jo pronunciava més o menys «trovaiuncanto en su olor». Però … què recollita volia dir allò? És que algú s’havia trobat un bolo (=canto rodado)? Acàs el misteriós bolo feia pudor?  I què tenia a vore tot allò amb el buen padre? Misteris del segon mil·leni. No sé si recórrer a Iker Jiménez.

Un altre cas era Santo Domingo Savio, del qual jo deduïa que a més de sant era sabut, pel cognom. Em vaig assabentar de l’equívoc de rebot, quan vaig gosar corregir un professor perquè havia escrit el cognom del santet “erròniament”, amb ve baixa. I encara gràcies que tenia un amic Domingo, i no vaig cometre l’estultícia de confondre-li el nom amb l’ùltim dia de la setmana. Pense ara, passats els anys, que el vertader nom del santet havia de ser Doménico «en Italia, i en la China, señora», i que tampoc ningú li ha tremolat el pols per castellanitzar-lo.

El primer vers de l’himne de S. Domingo Savio també ocultava una d’eixes paraules misterioses: «Alzad el lábaro sagrado, de Jesucristo Redentor …». Però jo cantava una cosa ben diferent: «Alzad el ávaro sagrado…»; i clar, no podria comprendre com l’avarícia (u dels set pecats capitals), ni ningú que la practicara, podien ser sagrats.

Passats els anys, digerir tot aquest potatge em va ser útil a la meua professió. Després de tot, educar és transmetre un model, bé siga per a acceptar-lo, transformar-lo, o simplement rebujar-lo.

 

 

 

Comparta este artículo
Listado de comentarios

Si deseas registrar tu nombre e imagen en los comentarios haz
click aquí
 
miguel bataller
Un recuerdo inolvidable
Un recuerdo imborrable, es el que nos dejó a todos los "naranjeros", D. Tomas Utrilla, nuestro responsable dentro del colegio, cuando ya nos "externalizaron", el "paño de nuestras lágrimas", el sujeto pasivo y sonriente de nuestras bromas, por pesadas que fueran.

Su bondad, amabilidad y la paz y serenidad que trasmitía, contrastaban con la espartana exigencia de D. Joaquin Cardenal, con el humor incuestionable de D. Roberto Roselló, con la afectada intelectualidad de D. Gabriel Larreta, con el contenido jurídico y de sistema impositivo que nos ofrecían la saga de los Felis (D. Vicente Senior, D. Ricardo y D. Vicente Junior) y con mil otros detalles de todo nuestro claustro de profesores inolvidables pese a no mencionarles a todos.

Todos estarán en el inmenso patio de recreo del cielo, observándonos desde arriba (menos D. Vicente Felis Junior) y recordando aquello de que "cualquiera tiempo pasado fue mejor"
Enviado el 03/12/2013    
 
RR
A Michel
Els teus comentaris em duen al cap una frase d'un tal J. Bailey, que va dir
"No puc contentar-me amb menys que el cel".
Un abraç
Enviado el 04/12/2013    
 
RR
Si poguera aconseguir certes dades fiables sobre la biografia d'este popular professor, sobretot de l'etapa anterior a Burriana, ja fa temps que hauria escrit sobre ell. La veritat és que el féiem patir un poc.
Molt graciós això que contes de 'fleuri'. Per cert, "pensil" --hi faig referència en l'article-- vol dir jardí. Així que el llibre de Sospena "el florido pensil", si no clave la pata, es diria en franxute "la jardin fleuri".
Enviado el 30/11/2013    
 
Yo pertenecí al coro de cantores de los Salesianos. Teníamos entonces a D. Francisco "Bota" como director y organista del coro.

Estábamos un día de ensayo y parece ser que yo desafinaba.
Tras una de sus advertencias, como él estaba de espaldas al coro tecleando el organillo, no se me ocurrió otra cosa que sacarle la lengua. No creo me viera, más bién lo presintió. Se volvió y me me pegó tal guantazo entre mejilla y oreja que casi me tira al suelo.

En cuanto al "Gabaxo" en las clases de Fracés, uno de los alumnos tenía duficultad (intencionada) en pronunciar la palabra "Florido" en frances.
En francés se escribe "Fleuri" y se pronuncia "Flerí" (la e tirando a u)
El "Gabaxo" "Flerí" y él "Florí" una y otra vez, no había forma de que lo pronunciara bién.
Tantas veces lo repetía que al final toda la clase estallaba en una carcajada. Eso cabreaba de tal manera al "Gabaxo" que se ponía rojo como un tomate, y la clase a partitr de ahí ya era un cachondeo total.
Enviado el 27/11/2013    
 
JPE
M ´has fet riure recordant al bo de D. Tomás i les cançons i un llenguatje depres de memoria que ni entenies tu, ni ningu. Segur que un altre dia tindras alguna cosa que contar-nos de El Gabaxo, de la seua vespa corrillera i els seus atacs de bilis.
Enviado el 26/11/2013    
Publicidad
Publicidad
Publicidad
Publicidad
Publicidad
Con el soporte de:
GV Conselleria Educació

RSS elperiodic.com Comunidad Valenciana
Facebook elperiodic.comTwitter elperiodic.com
Amb la col·laboració de la Consellería d'Educació, Investigació, Cultura i Esport. Generalitat Valenciana.

Aviso Legal | Política de Cookies | Publicidad | Correo: valenciaARelperiodicPUNcom

 
Versión Móvil