elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por varios autores
La Palestra - RSS

Venim de lluny

    FOTOS
    Venim de lluny- (foto 1)

    Em disculpareu que escriga sobre mi i la meua vivència. Però és que allò personal és polític. En definitiva, allò personal, quan es comparteix, esdevé col·lectiu.

    La meua família, que venia de fer voltes pel món, va arribar a Ontinyent i es va instal·lar al barri de Poble Nou. Allí van arrelar en aquesta ciutat. Anys més tard vaig nàixer jo. I allà la meua família seguia fent camí. Tinc milers de records d’infantesa en aquests carrers perquè en aquells anys 80, el barri, tot i que ja havia començat a patir el despoblament, encara era un cor que bategava. Jugàvem al carrer sense necessitat de vigilància adulta, a les nits d’estiu preníem la fresca a la porta de casa, compràvem qualsevol cosa que necessitàvem en els diversos comerços que encara hi quedaven, i hi havia veïnat. Veïnat per allò bo i per a allò dolent. Però veïnat. Gairebé totes les cases estaven habitades.

    Amb el temps la població era cada vegada més envellida. Moltes de les amistats que tenia aleshores per jugar al barri venien a visitar les seues iaies. Les seues famílies nuclears ja havien descartat arrelar al centre.

    Quan vaig esdevindre adulta i després d’haver viscut a València i Toulouse, el meu carrer, el de sempre, em va semblar el lloc més bonic del món per tornar al meu poble. Iniciat aquest segle, el barri ja era molt diferent. De tendes i cases habitades, en quedaven ben poques. Sabia que al meu barri li quedava molt per arribar a esdevindre allò que  havia viscut a altres parts del món, però també tenia la certesa que tenia un potencial gegant i que la vida als barris històrics atorgava un caliu especial. Així que la casa que em va veure nàixer i créixer, va vore nàixer i créixer els meus dos fills.

    La diferència entre la seua i la meua infantesa és enorme. Els temps han canviat, qui ho posaria en dubte? Però allò que ja s’intuïa quan era més menuda, l’èxode cap a zones més modernes, és ara una realitat patent i difícil de revertir.

    És patent perquè és una realitat material. Només cal fer una volta al barri. Cases enfonsades, tanques improvisades, brutícia, cablejat per façanes protegides, així com murs i cantonades convertits en urinaris improvisats en diverses ocasions festives.

    És difícil de revertir perquè els factors causals són múltiples. El deute històric amb el barri és preocupant i s’accentua amb el temps quan el poder polític posa més dedicació en accions que llueixen, que no amb accions que dignifiquen la vida del dia a dia. No diré que no se n’ha fet res. Però tampoc no callaré que cal revertir una situació que ve de lluny i que necessita inversions racionalitzades i contundents. Sí, la responsabilitat de les persones que tenen propietats i no se’n fan càrrec és un altre factor. Ara bé, la inversió privada s’ha demostrat insuficient per corregir la situació. Calen, per tant, inversions públiques que permeten un replantejament urbanístic i comunitari. Perquè el meu barri no és només meu, és també de totes les persones que viuen a Ontinyent. I les administracions públiques tenen el deure i la responsabilitat de tindre cura del patrimoni.

    Després del to nostàlgic de l’inici del text i de la queixa que hi segueix, arriba el moment de fer política, d’explicar què proposem per millorar la situació. Els darrers esdeveniments han posat de manifest que cal la catalogació de tots els edificis que posen en risc la seguretat a la via pública, els consegüents requeriments a les persones propietàries i el dictamen d’ordres d’execució necessàries. D’altra banda, s’ha de millorar la línia de subvencions per a la rehabilitació d’habitatges amb l’ampliació dels terminis per a la seua sol·licitud i la facilitació de crèdits que permeten les rehabilitacions. També cal apostar pel replantejament i actualització dels requeriments del PRI (Pla de Reforma Interior) del Raval - Poble Nou per conjugar el manteniment del patrimoni amb la viabilitat de les reformes.

    A més, és prioritari continuar desenvolupant ajudes, programes i al·licients orientats a recuperar la presència de comerços en els barris històrics, ja que atraurien veïnat nou i ajudarien a la revitalització d’aquestes zones. A més, per aconseguir pacificar amb èxit els carrers, les diferents actuacions han d’anar acompanyades per la creació de zones d’aparcament per al veïnat que permeta la vida al barri. Un espai idoni en aquest sentit seria el solar de l’antic Cine Pere, que podria albergar un aparcament de diverses altures, adequadament integrat en la zona, tal com vam proposar fa més d’un any des de Compromís per Ontinyent.

    La vida comunitària també és un camp d’acció clau per a la dinamització d’un barri. Si es milloren les infraestructures però no es millora la xarxa social, estem deixant coixejar la situació. Les associacions veïnals són canalitzadores d’iniciatives dinamitzadores que fan barri. I per això cal tindre-les en compte i garantir la intercomunicació diària. Però també s’han de facilitar espais de trobada a la via pública i a altres espais perquè les persones que habiten el barri puguen sentir-se part d’una comunitat.

    No són receptes màgiques, ho sabem. Potser ni tan sols existeixen les receptes màgiques. Però la política ha de donar respostes. Respostes en plural. Moltes. Variades. Diverses.

    Com deia, venim de lluny, però no tinc dubte que també anem lluny.

    Subir