O Cèsar o res
En èpoques convulses en què pareix ser que la paraula “política” s’està guanyat la connotació més despectiva de tot el diccionari, i que les castes que ens governen pareixen ser l’elit d’un reduït grup d’amiguisme interessat, demagògia fàcil i vida social desbocada, cal preguntar-nos si això de la política, en origen, sí que comportava de certa vocació ara perduda en la nit dels temps, o si sempre ha estat en mans de picaflors de jaqueta. I per parlar de política i territori volia portar-vos al fill d’un valencià que, sense considerar-se polític, va haver d’exercir la política en un època convulsa en la història d’Europa: un moment de gran tendresa estratègica en què estaven configurant-se els estats que ara coneixem, i en el que tota frontera era ferida tendra per a governants ansiosos de tenir tot el món conegut a l’abast de la mà.
Nicolau Maquiavel fou diplomàtic per a la Segona Cancelleria de la República de Florència en l’època de Pere de Médici; fill del Magnífic. En aquell moment el papa Borja Alexandre VI dominava Roma i la mostrava al món com a centre de pelegrinatge, tot obrint-li al Vaticà eixa columna dorsal que acabaria essent la Via de la Conciliazione per arribar a les mateixes portes de Sant Pere. Però, la tragèdia també es mastegava al cor del papa valencià ja que el seu fill Joan havia segut assassinat, i a partir d’aquell moment Cèsar, un altre vàstag del pontífex, havia de fer-se càrrec de tots els afers polítics d’aquella arca daurada que era la Roma papal. En aquella miríada d’estats que era la Itàlia del moment, Florència i Roma eren dues gran potències, per tant sabem que Maquiavel i César varen tractar assumptes delicats que beneficiaren les respectives possessions que representaven. Cèsar ja s’havia guanyat la fama de ser una ment profundament estratègica a l’hora de fer valdre els beneficis de l’Església que son pare salvaguardava. Al seu currículum , amb només vint-i-quatre anys, ja figuraven les conquestes d’Imola i Forlí -bastions de la família Sforza, on va demostrar una habilitat innata per a escorcollar-se en els indrets més amagats i obscurs de la tàctica, la diplomàcia i la política. La poca subtilesa que va mostrar el fill del papa a l’hora de començar eixe repte expansionista que pretenia que tota la península itàlica estigués en mans dels Estats Pontificis de son pare, no va passar desapercebuda per als seus coetanis, molt menys va passar de puntetes per a lúcides ments com la de Maquiavel que tindria amb Cèsar Borja el model de general brillant, hàbil i astut que inspiraria la seua obra El Príncep, i que acabaria donant una nova paraula al nostre diccionari: Maquiavèl·lic, o caldria dir millor Cesaeric?
La política que representava Cèsar Borja, malgrat la seua brillant capacitat de gestió, ben veritat és que ara no té cabuda al nou mapa geopolític que pretenem construir malgrat tenir indignes hereus d’aquella en líders com Trump, Putin o Netanyahu. Les guerres territorials en un món on les fronteres han de ser camins s’han d’erradicar, malgrat estar ara en època d’abjecta popularitat, si és que hem tingut algun moment en la història en que no han estat. Però deixant a banda açò, el que voldria destacar és el caràcter de vocació absoluta que ens ha arribat de Cèsar Borja els anys que va servir a la causa territorial papal. Una vocació absolutament perduda en l’actualitat, ben maquillada de boiroses promeses, discursos buits i incapacitat absoluta de gestió. Quan observe el panorama que ens acull, més semblant a una funció cabaretera que a un sistema de govern autosuficient, pense en Cèsar Borja i avui, 12 de març, aniversari de la seua mort no és un mal dia per recordar-lo. Per cert, sabíeu que va ser arquebisbe de València i abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna? Sí, així és, però mai va xafar València en vida. En aquest aspecte sí que s’assembla als polítics actuals: mai estan on se’ls espera.
Pel que fa a la resta, llarga memòria a Cèsar Borja.
