elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Mònica Àlvaro, diputada de Compromís a Les Corts.
En clave valenciana - RSS

No jutgeu i no sereu jutjats

    FOTOS
    No jutgeu i no sereu jutjats- (foto 1)

    No sé si s’hauran posat alguna volta en la pell d’una dona que avorta. Proven a vore. Interrupció voluntària de l’embaràs li diuen, però a sovint la dona, que es veu obligada “voluntàriament”, té una situació a sobre molt complicada. Una malformació mortal en el fetus, ser víctima d’una violació (i no oblidem que a Espanya es denuncia una violació cada quatre hores) una precarietat econòmica i/o social insostenible, amb la qual la vinguda d’una criatura podria posar en risc la pròpia supervivència, o fins i tot que no vullga ser mare, encara que això no significa que el procediment siga menys dolorós. Això només per citar alguns dels supòsits que són tan feridors com quotidians.

    La dona, recordem, “voluntàriament” decideix avortar malgrat que eixa criatura siga el que més desitja en esta vida, i on eixe “voluntàriament” es converteix en una decisió presa a contra cor. I com de complicades són les coses quan al seu departament sanitari no s’efectuen avortaments, quan no hi ha un hospital públic on puguen realitzar-li esta intervenció i és derivada a la privada. Això passa, en uns llocs més que altres, però és massa freqüent.

    A contrarellotge, i amb molta angoixa per mig, on cada hora és un turment, arriba la cita amb la clínica. La dona, molt vulnerable per l’estat en què es troba i perquè mai l’avortament és una decisió fàcil, en aplegar a la clínica es troba amb un espectacle dantesc. Pel mateix carrer per on ha d’accedir hi ha congregades unes desenes de persones amb pancartes, pregàries i rosaris que l’estan esperant. Cap d’estes ànimes, que resen de forma mecànica, la interpel·la a ella directament, però totes la miren i estan allí amb un sol objectiu; intimidar-la perquè canvie d’idea independent de la seua situació personal. Sense importar la història que l’acompanya, sense importar la seua situació personal.

    No se m’acudeix una raó lògica per la qual la voluntat d’uns valga més que la d’altres, no puc entendre com aquells i aquelles que acudeixen a les clíniques amb l’única finalitat de jutjar una situació que no pateixen, mostren zero empatia amb les dones que assetgen. De fet, allò de “no jutgeu i no sereu jutjats” és una màxima cristiana que contradiuen amb les seues actituds intimidatòries.

    La modificació del Codi Penal, que està vigent des d’abril, indica que les actituds intimidatòries junt a actes molests són considerats com a delictes. I a tot un bisbe com el senyor Munilla d’Alacant això no li deuria ser indiferent ni pensar que per vestir l’hàbit la llei no l’afecta. La llei és per totes i tots i les ensenyances cristianes això també ho contemplen. Però el senyor Munilla l’altre dia va decidir botar-se la llei i plantar-se davant d’una clínica en Alacant per unir-se als inquisidors que acusen i qüestionen les dones. I arran de tot açò jo em pregunte, què queda del “no jutgeu i no sereu jutjats”?

    En la llei que va regular dita modificació, també es parla sobre la “senyalització discreta de la ubicació dels serveis d’avortament”. Però com de discreta serà esta ubicació quan a ulls de tothom hi ha una web, que actua gairebé a totes les ciutats espanyoles, on es demanen voluntaris per fer torns davant el que en dita web s’anonemen “abortorios” i que són, precisament, clíniques on les dones s’adrecen perquè no són ateses en la sanitat pública?

    La campanya “40 días por la vida” a la qual s’ha sumat el bisbe Munilla va contra la llei, va contra la dignitat humana, i mostra el seu menyspreu cap a unes dones a qui no respecten el més mínim. No les consideren subjectes de dret quan fan torns per intimidar-les en un moment de màxima vulnerabilitat.

    Personalment, com deia Jesucrist, no em veig capaç de tirar la primera pedra... ni la primera, ni l’última ni la del mig; no puc. A Compromís tenim l’obligació i per descomptat la convicció, de vetllar pels drets humans i de destapar a aquells que, com el senyor Munilla, tiren pedres sobre les persones més vulnerables, encara que després, amaguen la mà.

    Subir