Donen a la Biblioteca Municipal dos llibres del poeta proletari republicà Pascual Pla y Beltrán
Són dos exemplars de 1929 i 1935
La cruz de los crisantemos (Alcoi, 1929) i Camarada (València, 1935) són els dos poemaris que Josep Lluís Ripoll Silvestre i Enrique S. Rivelles han donat a la Biblioteca Municipal. Es tracta de dos petites joies de la bibliografia alcoiana, ja que pràcticament no n’hi ha exemplars. En concret del primer sols s’ha localitzat un exemplar a la biblioteca particular de Juan Gil-Albert (Biblioteca Valenciana) i del segon no en consta cap.
Pascual Pla y Beltran va nàixer a Ibi en 1908. Treballà de pastor i moliner fins que, arran de la separació dels seus pares, es traslladà a Alcoi amb 11 anys per a treballar de filador mecànic. Aquesta ocupació, però, li va provocar seqüeles físiques que van fer que abandonara el treball i se n’anara a viure a València.
A la premsa alcoiana va publicar els seus primers versos. Va publicar un primer llibre, seguint la moda modernista de l’època, La cruz de los crisantemos (1929), amb pròleg del periodista local José Alcina Navarrete. El seu següent llibre, Huso de eternidad (1930), comptà amb la col·laboració gràfica de Josep Renau, i continua la senda modernista de la generació del 27. En 1931, any en què va fundar Murta, va ingressar en la Joventut Comunista. Ja plenament incorporat al PCE i a la Unión de Escritores y Artistas Proletarios (UEAP), va practicar una poesia social d’un radicalisme extrem, en els seus següents llibres, entre ells Camarada (Poema del amor y de la angustia) (1935). Tota aquesta trajectòria fa que siga considerat l’autèntic representant de la poesia proletària de la II República espanyola.
Durant la guerra civil, es va incorporar a l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, i continuà publicant poesia revolucionària. En 1937 va viatjar a la URSS, Finlàndia, Suècia, Dinamarca i França. Carlos Palacio va posar música a poemes seus.
Tanmateix, en acabar la Guerra Civil, Pascual Pla y Beltran va passar set anys a la presó. Després de ser alliberat continuà publicant, sota el pseudònim “Pablo Herrera”. Silenciat pel règim, va marxar en 1955 a Santo Domingo, d’on posteriorment va passar a Veneçuela, país del que va adoptar la nacionalitat. Va treballar en la Biblioteca Nacional d’aquest país fins la seua mort, ocorreguda en 1959.
