Dilluns 22 de Gener de 2018

-Hetero fins que es demostre el contrari i altres maneres de tapiar l'armari :: Vox Populi :: elperiodic.com

Versió Clàsica
Edició
: Vox Populi

Hetero fins que es demostre el contrari i altres maneres de tapiar l'armari

06/05/2015 Marta Ruiz i Forés
recomendar
imprimir
recomendar
a mis favoritos
Sovint sentim casos d'homofòbia, i ens pensem que són aïllats, que passen lluny de casa. Perquè aquí això ja està superat, tothom té un amic gai o una cosina lesbiana, i això ens converteix automàticament en tolerants i oberts. Doncs bé, la història que vos vaig a contar té lloc precisament en un d'aquests ambients tolerants i oberts, i sense cometes.

El cas és que la setmana passada estem una amiga meua, perfectament tolerant, sensibilitzada i solidària amb el tema, i jo conversant tranquil·lament. S'apropa un xiquet d'uns 10 anys, fill d'uns amics, i ella li fa la pregunta maleïda: «Què tal la novieta?». El xiquet, evidentment no té novieta perquè té 10 anys, i si en tingués, probablement només seria una amiga. Jo li faig el comentari a la meua amiga, que per què li ha preguntat per «la novieta», que bé podria ser un «noviet» -deixant de banda, evidentment, que als 10 anys si li fas la pregunta l'estàs sexualitzant, i en aquest cas, a més, heterosexualitzant. Quan faig el comentari, m'espero una resposta del tipus «doncs no m'ho havia plantejat», però no la seua reacció. Que com la puc considerar homòfoba amb tant de temps que fa que la conec. Que què li anava a dir si estaven els pares davant. Que el xiquet no té pinta de gai, i que si ho fos, ella no li hagués dit res. Que ja ho sé, i que només faltaria, li dic jo. El cas és que sembla més preocupada per argumentar que no és homòfoba que per entendre com em sento jo. Personalment, no crec que siga un cas d'homofòbia, sinó més bé un cas d'heterocentrisme, molt menys escandalós però igual de dolorós. En aquell moment li intento explicar què significa per a un homosexual que tot el que hi haja al seu voltant siga heterosexualitat, i que aquesta pregunta contribueix a això. Que en canvi, si des de menuts estiguéssem acostumats a sentir les dues coses, o a saber almenys que existeixen i que les dues opcions són igual de vàlides, doncs als 15 anys no seria tan traumàtic enamorar-se seu company de pupitre, del sexe propi. I dic dues opcions però bé podria ser bisexual, o trans, i encara seria pitjor. L'estem fent hetero fins que es demostre el contrari, i això equival a tapiar l'armari. No m'aconsegueixo fer entendre, molt bé, me'n vaig a casa, tranquil·la, que la nostra amistat queda intacta, però això sí, la tristesa de la conversa tardarà en deixar-me.

Per això, en part, avui volia escriure. Alguna cosa falla quan una persona oberta i tolerant, i repeteixo, sense cometes, no entén l'argumentació. Sempre m'he considerat una lesbiana afortunada per l'entorn que m'envoltava. Jo no he sentit el rebuig de la família i dels amics, no he hagut d'enfontar-me amb companys ni mestres, i he pogut viure la meua sexualitat de manera més o menys natural des de jove. Internament, tampoc no va suposar cap trauma saber que m'agradaven les dones, ni he hagut de passar per períodes d'autoacceptació -encara que de reflexió sí. He pogut sortir de l'armari en tots els àmbits de la meua vida: amb la família, els amics, els coneguts, els companys i la feina, i a hores d'ara, que el tema està naturalitzadíssim, l'hòstia que em pega la realitat m'atordeix.

Perquè no entenen que la vida seria molt més fàcil si se'ns donessen les dues opcions des d'un principi. Que resulta molt més difícil escollir peix si al menú només hi ha carn. No entenen que nosaltres, els afortunats, hem hagut de sentir el batec del nostre cor quan ho contàvem a germans, cosins i pares. No entenen que nosaltres podem ser insultats besant la nostra parella pel carrer. No entenen que estiguem nerviosos quan diem el seu nom en un entorn poc conegut. No entenen els nervis de llegir la redacció sobre «la teua mitja taronja» a classe perquè ella du la mateixa terminació que tu. No ho entenen perquè no ho han hagut de patir mai, perquè no han sentit que es traïen a ells mateixos embolicant-se amb algú que bé sabien que no els agradava. Perquè no han d'aguantar mirades als bars, carrers i places. Perquè la família no els ha deixat de preguntar si els agradava algú -ja no volen saber la resposta. Perquè anant de la mà amb la parella, ningú no els ha perseguit fins a casa. Perquè mentre besaven la parella, ningú no es fa palles mentre els mira. Perquè no són l'excepció que confirma la norma. Tot això no ho han hagut de patir, ells, per això nosaltres som susceptibles i exagerats, estem a la defensiva i no ens adonem que el món ha canviat. Però és que no entenen que tot això, fins i tot els afortunats, ho hem hagut de patir també.

És important que els xiquets vegen i visquen amb naturalitat totes les opcions, perquè després trien lliurement i s'accepten. Que vagen a l'institut sense la por de saber si perdran amics quan ho diguen, perquè a casa se'ls parla amb naturalitat sobre el tema. O que a casa no se'ls en parle, perquè no hi ha res a parlar. En un entorn obert, tolerant i favorable, ser homosexual no serà mai un trauma, tal i com no ho ha sigut per a mi, però aquesta sort la tenen ben pocs.

Imagineu-vos ara per un moment que no parlem d'una lesbiana afortunada, sinó que parlem d'algú que ha sigut rebutjat per família i amics, insultat pels companys de classe i marginat al treball. I que aquesta persona mai no ha sentit parlar de l'homosexualitat, perquè el que toca, el majoritari i normal és ser hetero. Doncs aquesta persona s'ho creu i es rebutja a ella mateixa, perquè, entre altres coses, des de menuda li pregunten si li agrada algú del sexe contrari, perquè del propi només se'n poden traure amics.

No vos podeu imaginar, companys, com de difícil fan la sortida de l'armari els comentaris que, innocentment, ignoren la resta d'opcions sexuals. Volem un futur millor, més fàcil i més feliç per a aquells que vindran, i això no només és tasca dels homosexuals, que ja en tenim prou amb haver de demostrar el doble per allà on anem. Ja hem assumit que hem de donar exemple, que explicar la nostra sexualitat és gairebé una tasca social i, encara que siga cansat, ho fem i amb molt de gust. Perquè si podem minimitzar dubtes, inseguretats i rebutjos a els futurs adults, doncs ho farem, amb tot el que tinguem. Però això no només depén de nosaltres, depén de tota la resta. De la població que, encara que sigueu heteros, sigueu suficientment oberts i solidaris com per a no perpetuar els rols i estereotips socials que ens envolten. Perquè ser hetero fins que es demostre el contrari és cansat, sobretot si no es té ajuda, i cada comentari innocent reforça el pany de l'armari que dia a dia intentem fer desaparéixer.


RSS elperiodic.com Comunidad Valenciana
Facebook elperiodic.comTwitter elperiodic.com
Amb la col·laboració de la Consellería d'Educació, Investigació, Cultura i Esport. Generalitat Valenciana.

Avís Legal | Publicitat | Correu

 
Actualmente está en la versión en Valenciano de "elperiodic.com".
Si desea cambiar a la versión en Castellano, puede hacerlo pulsando en la bandera.

Actualment està en la versió en valencià de "elperiodic.com".
Si desitja canviar a la versió en Castellà, pot fer-ho fent click a la bandera.



No mostrar de nuevo este mensaje
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para ofrecerle una mejor experiencia y servicio. Si continua navegando estará aceptando su uso.
OK
Versión Móvil