Apreciat Dr. Carajillo (disculpa que m’haja permés la llibertat de traduir lliurement el castís seudònim que fas servir de tarjeta de presentació)

Em presentaré: Sóc el Dr. Solo (de café “solo”). No m’agrada el conyac.

He llegit l’article sobre la teua estància al col.legi Salesià de Borriana (això et fa “cerdet adoptiu”) en estes pàgines virtuals del periodicpuntocom, i volia dir-te un parell de coses a propòsit.

Primerament, agrair-te el record afectuós que dediques a mon pare, R. Roselló. No hi ha dia que passe, sense que algú no m’expresse l’afecte que li professava.

Després volia dir-te que et recorde perfectament d’aleshores (jo tenia 8-12 anys), gràcies a les fotos amb què has acompanyat l’escrit (veient la foto de la capçalera –que imagine també de fa anys-, diriem que has canviat … un poquet. Jo estic igual). En parlar d’aquella època, fas una mena de taxonomia de les coses i persones, positives i negatives. Tu saps que la vida és així (este és un profundíssim pensament, je, je), o siga, agredolça, i que al cap dels anys esdevenim supervivents. Tot ajuda a formar-nos, i les dificultats ens han ajudat a ser millors. I quan parle de dificultats, excloc els traumatismes psicològics desestabilitzadors (violacions, tortures, etc.) Però no crec que d’eixos n’hages patit als Salesians del meu poble. També comprenc que no era el mateix estar en règim d’internat, que ser “extern” com jo.

Estimat Verdeguer, m’alegra saber de tu (déu fer dos o tres mil anys d’aquelles fotos). Qualsevol dia ens vorem per ahí i xarrarem davant d’uns carajillos. Bé, jo crec que em prendré un café “solo” o una cerveceta.