Divendres 24 de Novembre de 2017

-Pregó de la Setmana Santa de Borriana :: Raons i paraules :: elperiodic.com

Versió Clàsica
Edició
Raons i paraules
Raons i paraules
Por Jordi Bort

Pregó de la Setmana Santa de Borriana

29/03/2017
a mis favoritos
disminuir letra
aumentar letra
comentar

Enguany he tingut l’honor de ser el pregoner de la Setmana Santa borrianenca 2017. A continuació es relata la presentació de l’acte i el pregó.

 

PRESENTACIÓ DE L’ACTE

Senyores i senyors, molt bona vesprada.

La Junta de Germandats i Confraries de la Setmana Santa de Borriana, enguany amb la col·laboració especial de la Germandat de la Santa Faç, els ha convocat un any més, per donar inici als actes que amb motiu de la Passió, Mort i Resurrecció del Nostre Senyor Jesucrist ha organitzat en la nostra ciutat.

Este 2017 arribem ja a la edició numero 22 del pregó que és l'acte que anem a celebrar hui. El Pregó ens marca l'inici de les celebracions de la Setmana Santa i enguany este acte ha coincidit amb el quart diumenge de quaresma, el diumenge «laetare» on la litúrgia ens recorda l'alegria per la proximitat de la pasqua. «Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa amb ella tots els qui l'estimeu! Alegreu-vos del seu goig tots els que portàveu dol per ella!» son les paraules del profeta Isaïes i que hem proclamat en l'antífona d'entrada de l'Eucaristia de hui. Dins del temps de preparació que és la Quaresma, el dia de hui ens anuncia ja l'alegria final, aquella que representa Jesucrist mort i ressuscitat per a la vida eterna. També el pregó, hui ens farà eixe anunci i ens convidarà a viure la Setmana Santa amb la intensitat que mereix.

La Germandat de la Santa Faç, per designació de la Junta de Germandats i Confraries, és enguany l'encarregada de l'organització d'este acte que constarà de dos parts. En primer lloc, el Pregó i seguidament un concert per part de l'Orquestra de l'Agrupació Filharmònica Borrianenca.

El pregoner de la Setmana Santa 2017 és fill de Borriana i veí del barri de La Mercè.

Jordi Bort Castelló és infermer de professió i treballa a l’Hospital General Universitari de Castelló, a més d’impartir classes al Grau d’Infermeria de la Universitat Jaume I de Castelló.

Alumne en la seua infantesa del col·legi dels Pares Carmelites, pertany des de ben menut a la Germandat de la Pietat a més de ser membre de la junta de Germandats i Confraries i de la Confraria del nostre Patró el Pare Sant Blai.

Vinculat a moviments culturals i associatius de Borriana ha destacat preferentment en la defensa de la divulgació i difusió de la figura i obra del personatge més internacional que va infantar Borriana, formant part de la comissió organitzadora del centenari del naixement del Cardenal Tarancón. Entre altres cal destacar la coordinació del llibre Vicent Enrique i Tarancón. Un cardenal per a la llibertat (2007) que va editar l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Va ser assessor en el llibre Tarancón. Miscel·lània dun cardenal (2010), que va editar l’Ajuntament de Borriana. Va prestar els seus serveis com a coneixedor de la figura del cardenal en la minisèrie emesa per TVE-1 i Canal 9 Tarancón el quinto mandamiento, i col·laborador en el reportatge de TVE-1 Tarancón. Memoria de una lucha. Va ser director de la revista Buris-ana durant tres anys i és assidu col·laborador en mitjans de comunicació de premsa escrita de la nostra ciutat.

Senyores i senyors, tinc l'honor de cedir esta tribuna, al pregoner de la Setmana Santa de Borriana, 2017, el senyor: Jordi Bort Castelló.

 

  

PREGÓ DE LA SETMANA SANTA 2017

Germandat de la Santa Faç

Parròquia de la Mare de Déu de la Mercè

BORRIANA

 

Sra. Mª Josep Safont, alcaldessa de Borriana.

Sr. Vicent Granel, tinent-alcalde.

Sres. regidores i Srs. regidors de l'ajuntament de la nostra ciutat.

President de la Germandat de la Santa Faç.

Presidenta i Junta de Confraries de la Setmana Santa de Borriana i presidents de les diverses confraries i confrares.

Rector de la Parròquia de la Mercè.

Amigues i amics.

Benvinguts tots.

És per a mi un goig que la Germandat de la Santa Faç, que enguany complix 50 anys de vida i té la seua seu en esta Parròquia de La Mercè, haja tingut la delicadesa d'encomanar-me el pregó de la Setmana Santa borrianenca en este 2017. És una gran alegria i un gran honor per a mi, que els amics Vicent i Raúl  Blasco, als qui els tinc un afecte personal per l'amistat i per la meua vinculació a este barri, em confiaren el pregó d'enguany, i se’m fa difícil expresar en paraules el meu profund agraïment.

Se’m presenta un repte, intentar saber transmetre els valors del que significa per a l’església esta festa de les festes per fer participar, si cap, a més gent.

L’antiga i primitiva ermita gòtica de Sant Mateu, emplaçada en el lloc on ens trobem actualment, i en aquell moment extramurs de la vila, va ser cedida per l’Ajuntament de Borriana a l’Ordre Mercedària l’any 1594. Els frares de La Mercè van conviure en esta ciutat fins a les desamortitzacions de 1836 i 1841. El convent adjunt, a més de les tasques monàstiques pel qual va ser cronstruït, ha segut escola de gramàtica, ajuntament, escola pública, casa de mestres, presó, magatzems municipals, seu d’agrupacions i associacions i corral de bous i de vaques, entre altres. Des de l’absència dels frares, esta església era destinada relativament al culte com ajuda de parròquia. Però va ser la gent d’este barri qui va impulsar la restauració al culte en este temple cap als anys 40 del passat segle. Per mig de col·lectes, rifes i amb treball i constància es van aconseguir els ornaments litúrgics. No va ser ni cap institució eclesiàstica, ni institucional, ni política. Això ens explica com havia arrelat la devoció a La Mercè, i el que significa esta església i el seu entorn a esta ciutat. L’església conventual de l’Ordre Mercedària es va reconvertir l’any 1973 en església parroquial i el seu convent va ser requalificat en casa de cultura l’any 1991. I com una anella més del transcurs de la història, la Germandat de la Santa Faç es funda l’any 1967, i el 1968 fa la seua primera aparició en públic. Des d’estos murs s’irradia fe, religiositat, cultura i festa.

Va ser en esta parròquia, ara farà 40 anys, que vaig entrar a formar part de la familia cristiana per mitjà del baptisme. També els meus iaios per part de pare vivien al carrer Jardí i els de per part de mare, al carrer de la Mitja Galta i posteriorment al carrer del Corralot, justament el que tenim ací darrere, a les espatlles de la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, que, amb la seua sol·licitud maternal ens mira amb tendresa i amb amor. Quan els meus iaios els va arribar l’hora de deixar este món i van empendre el camí cap al cel, va ser en esta església que els vam dir l’últim adéu, amb l’esperança que ara m’estiguen mirant des des de la finestra del cel i siguen uns espectadors més d’este acte.

Ara són els meus pares els qui viuen al carrer de Sant Pere Pasqual. Entre els barris d’El Garbó i La Mercè he viscut molts moments de la meua infantesa, on he corregut i on he jugat, on he compartit jocs i amistats i on m’he criat i he crescut. A més, este barri de La Mercè també té una comissió fallera de la qual forme part.

Des de ben menut estic immers en la Setmana Santa de la meua ciutat. Em vaig educar i formar en el col·legi dels frares, que cap a l’any 1964 van impulsar la fundació de la Germandat de la Pietat, formada per antics alumnes i de la qual en sóc membre. Aquell ambient religiós, tot i que al principi no l'entenia, perquè jo era encara un xiquet, amb el pas del temps em va ajudar a situar-me en la societat com a persona i també en l’Església, com a creient. Això em va obrir els ulls a un món nou i a una Església universal, unida en la fraternitat i en la diversitat. El temps ha anat passant, i amb els anys ha canviat la societat, però tots, i més en estes dates, tenim un fil conductor que ens lliga el cos i l’ànima i que és la Setmana Santa.

En estos moments i com a obertura de la Setmana Santa borrianenca, vull recordar, i fer meues, les paraules de la Carta de Sant Pau als Filipencs: “Per a mi, viure és Crist” (Fil 1, 21). I és que és una sort i una gràcia, posar Jesucrist al centre de la nostra vida, com a eix de la nostra existència. Jesucrist, en el seu Misteri Pasqual, de mort i de resurrecció és la bona noticia, és a dir, l'Evangeli. Ell és capaç de canviar les maneres de fer i de ser de tots nosaltres, tant ací a Borriana com a tants altres llocs del nostre entorn més immediat, i del nostre món. I és que el Crist és la imatge central de la vida del cristià, de la mateixa manera que ho és d’esta Germandat de la Santa Faç.

Contemplant hui, a les portes de la Setmana Santa, la seua passió, mort i resurrecció, Crist ens convida a endinsar-nos en l’obra que Déu va dur a terme en el seu fill, el Messies, el rei just i pacífic. Ell, més que cap altre, vol instaurar un regne de justicia, d'amor i de pau, per emparar i atendre els humils i els desvalguts, per defendre els drets dels pobres, dels qui la nostra societat rebutja i dels dèbils, que són menyspreats pels poderosos. És un regne font de justícia i d'amor, de llibertat i de pau. Crist regna des de la humilitat, amb una sobirania sobre pobles, tribus i llengües, ja que ell és la manisfestació de la misericòrdia i de la compassió de Déu. Un Déu que no fa distincions de llengua, raça o condició social. Un Déu que derroca els poderosos i exalça els humils. La majestat de Déu no es manifesta amb una sobirania basada en l’afany de poder ni en el domini dels altres, sinó des de la seua humilitat. Cal recordar el seu origen humil com l'entrada de Jesús a Jerusalem dalt d’una burreta, el seu naixement a Betlem o la seua entronització en una creu. La sobirania de Jesús ens allibera de l’opressió i de l’esclavatge. Això ho veiem d'una manera plàstica en esta casa de La Mercè. En les mans d’esta mare que ens presidix hui, veiem la misericòrdia de Déu, que trenca les cadenes, ens trau del pecat i ens porta la pau. Fent honor a la patrona d’este poble, cal dir que viure la misericòrdia no és fàcil, ja que requerix coratge, per poder mirar els altres amb amor. Però també cal dir que la misericòrdia és el millor antídot contra la por, contra el desànim i contra el cansament. La misericòrdia és molt millor que els ansiolítics i els antidepressius. I és que com diu el Papa Francesc, la misericòrdia és molt més eficaç que els murs, les reixes, les alarmes i les armes. I és gratuid. És un regal de Déu.

Jesús ens ajuda a superar el dolor més absolut, perquè el seu amor ho pot tot. Per això són molts els qui sense conèixer la seua paraula i el seu Evangeli, també fan el bé. Mentre que altres, amb colps al pit diàriament, emmudixen el seu cor amb la perversió i la mentida. Amb les insinuacions mal intencionades i les males arts. Tot l’Evangeli de Jesús, basat en les benaurançes i en el sermó de la muntanya, ens el mostra com a salvador universal enfront de la violència i de l’odi, i com a gran valedor de la dignitat de la persona. Sabem que Jesucrist no ens allibera de la mort corporal, és cert, perque precissament la seua mort és un moment suprem de la saviesa de Déu. Perque Jesús, vençent la mort, ens guia per camins eterns. Per això la mort no té mai l'última paraula. La mort no va poder empresonar l’autor de la vida. És Jesús qui està en comunió en el silenci amb les víctimes de tantes injustícies com n'hi ha al món.

En el quadre escultòric del pas de la Santa Faç, veiem quatre personatges que, d'alguna manera, resumeixen les diverses actituds davant la vida.

En primer lloc, i com a figura central, tenim Jesús que porta la creu. Al costat hi ha la Verònica, que segons la pietat popular va ser aquella dona que compadint-se de Jesús, li va eixugar el rostre. En tercer lloc hi ha el cirineu, que ajudà a Jesús a portar la creu. I finalment hi ha el soldat que conduïa Jesús al calvari.

Jesús, el Messies, l'Anyell Pasqual, portant la seua creu ens salva i ens redimeix. Ell, amb la seua creu, es carregà el pecat del món, per tal d'alliberar-nos de l'esclavitud. Per això el Senyor ens dóna la valentia per acostar-nos al rostre dels crucificats del nostre món i així comunicar-los una paraula d'ànim, un abraç d'alegria, una carícia d'esperança.

La Verònica representa la compassió, ja que patint amb Jesús, es va acostar al rostre del Senyor per eixugar-li la suor, les llàgrimes i la sang. L’escena no es troba en cap dels Evangelis canònics, però sí en els apòcrifs, i per això esta escena de la passió se’ns presenta com una imatge de la compassió.

Eixe gest de compassió, de "compatir", és a dir de patir amb els qui pateixen, es reprodueix en tantes i tantes persones de cor bo. Els professionals sanitaris que s’acosten cada dia a curar les ferides dels rostres atemorits i sofrents per la malaltia o els cuidadors que comparteixen la pesada tasca d’atendre als qui més ho necesiten. La nostra societat està plena de rostres sofrents com el de Jesús, i ho podem vore d'una manera ben clara amb la violència contra les dones que a tots ens indigna, i que entre tots hem d'erradicar des de l’educació i el respecte a l'altre, des dels valors sòlids que enfortixen a l’ésser humà i des de la igualtat entre les persones. Malgrat tot, la nostra societat també està plena de dones i d'hòmens que, com la Verònica, s'acosten als qui més pateixen per alleujerar el seu dolor. Són moltes les persones que ajuden a transfigurar eixe rostre per a que tots els qui pateixen visquen amb més serenitat, per traure'ls d'un suplici físic, psíquic o moral. Per això quan el dolor i el sense sentit no poden ser més explícits, apareix, també entre nosaltres, el rostre de consol de la Verònica: una dona que per un instant es convertí en bàlsam d'esperança per a Jesús. La Verònica encarna els hòmens i les dones que, també hui, viuen per fer present, en mig del sofriment, l'esperança.

Tot i que l’art és un do que Déu ha posat en les nostres mans per poder admirar les talles escultòriques de la setmana santa, no són només unes imatges artístiques on podem contemplar el bon treball artesà d'aquells que les han esculpides. Són una seqüència catequètica de la nostra vivència com a cristians.

Si la Verònica és la imatge de la compassió, el cirineu va ser aquell home que van obligar a portar la creu de Jesús. Aquell home, que es mirava atemorit l’escena del sofriment de Jesucrist, passava per allí, contemplant el vergonyós espectacle, on un home just i bo era conduït a la mort. Espantat per aquella escena, els soldats romans l’obligaren a portar la creu, convertint-se amb aquell gest, a ser un dels protagonistes de la història. En el cirineu tenim una imatge de la solidaritat. De camí cap al calvari, el cirineu es va solidaritzar amb Jesucrist, ja que comprenent la injusticia que feien al profeta de Natzaret, va ser capaç d’ajudar-lo sense rebre res a canvi. Quantes persones trobem també hui mogudes per l’altruïsme i la solidaritat en el voluntariat, a Càritas, als Bancs d'Aliments, a la Creu Roja o a tantes i tantes ONG que donen el seu temps i el seu esforç a canvi de no res, per així ajudar a fer un món millor. Són també molts els qui, com el cirineu, i malgrat la por del moment, es fan solidaris de tots els qui pateixen. També nosaltres, moltes vegades, som espectadors de vergonyosos espectacles. Caldria preguntar-nos si actuem correctament.

El cristià ha d'entendre la seua vida des de la identificació amb el cirineu, per així ajudar a portar el pes de la creu dels altres. Per això hem de demanar que Jesús ens done un cor de cirineu i que amb l'amor als altres, com ens ha dit tantes vegades el papa Francesc, eixim a trobar tots els qui degut al pes de la creu ja no poden més.

Finalment, el soldat representa l’autoritat competent de l’època. L'encarregat de portar Jesús al suplici de la creu. Una autoritat molt diferent a la de Jesús, ja que mentre que l'autoritat romana es basava en l'abús de poder, la de Jesús es fonamentava en l'amor i en el servei als altres. El soldat que condueix Jesús a la creu el trobem també hui en tots aquells que oprimixen els més pobres i els més desvalguts. El soldat el trobem representat en uns governs d'Europa que, en compte de solidaritzar-se amb els qui sofreixen, es desentén dels refugiats i dels qui ho estan passant malament.

El soldat que condueix Jesús a la creu em fa pensar en el salm 21: ”Tots els qui em veuen es riuen de mi. Amb els llavis i amb el cap prenen aires de mofa”. Cert, Jesús patí el rebuig i la burla dels soldats i dels mestres de la Llei, com també hui són molts els qui se senten marginats i burlats pels poderosos.

Jesús va patir el menyspreu de la prepotència i de la supèrbia dels governants. Però caldria recordar que l’autoritat està per a servir, no per a oprimir. Per això la segona part d’este salm ens dóna la resposta al sofriment i a la mort de Jesús: “Anunciaré als meus germans el vostre nom. Vos lloaré enmig del poble reunit”. I és que la mort no va poder empressonar Jesús l'autor de la vida.

Jesús, amb les paraules de la primera carta de Sant Pau als Corintis, ens ensenya que només l'amor salva i dóna sentit a la vida i al món, ja que “El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és maleducat ni egoísta, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho supera, tot ho soporta. L’amor no passarà mai” (1C 13:4a).

I no ens enganyem: malgrat que aparentment la mort i l'odi puguen semblar més forts que l'amor, al final és l'amor el qui guanya. Perquè tots els murs d'odi, de venjança, de rancor, d'egoismes i d’incomprenssions tots cauen. Tots! Més prompte o més tard acaben per caure.

Quan veiem que se generalitza la xenofòbia, quan guanyen terreny propostes intolerants, quan palpem que la crueltat habita al nostre voltant, quan sabem que hi han persones que subsisteixen com poden, quan hòmens i dones patixen per la falta de treball, quan la malaltia fa caure tantes persones, quan la por ens paralitza, sempre, l'amor acaba per donar sentit a eixes situacions que aparentment no tenen cap eixida. Per això cal construir ponts que derriben l’exclusió i l’explotació, per fer nàixer la confiança, per creure i per créixer en l’esperança.

Per això mateix, perquè l'esperança és més forta que la mort, la pedra, grossa i difícil de traure, que empresonava Jesús al sepulcre, semblava que tenia l'última paraula. Semblava que la mort era més forta que la vida, i per acabar d’assegurar-se, hi havien els soldats que van vetlar la tomba. Tot, aparentment, tot estava en contra de Jesús: la pedra, la mort, els soldats. Però, el diumenge, el primer dia de la setmana, de bon matí, la victòria de la resurrecció va guanyar la mort.

La mort es va estavellar contra la realitat de Jesús ressuscitat. També hui, la vida i l'amor són més forts que la injustícia i l'odi, encara que a vegades se’ns fa difícil de creure. El sepulcre buit ens invita a no deixar-nos vèncer pel temor, tan present en mig nostre en els últims temps. El temor de l’altre: d’aquell que és diferent. La por de qui pertany a una altra raça, a una altra religió, a una altra cultura, fins i tot el perill que alguns veuen en aquells que parlen una altra llengua. La tomba buida, el sepulcre buit, ens obri a l'esperança  per destruir les discriminacions i les opressions i ens invita a estimar malgrat les diferències. Sense recels, sense malfiances, sense perjudicis. L'odi no serà mai el qui determine el futur.

Amb Jesús, el present i el futur s'han d'escriure amb la justicia, l’amor i la fraternitat, que són el camí que ens porta a la vida. Eixe és el missatge del cristianisme. Eixe és el missatge de la Setmana Santa. La mort vençuda per la vida. El mal vençut per l'amor. La foscor vençuda per la llum. El rostre sofrent de Jesús que ens mostra la Verònica, transformat en victòria.

Eixe rostre sofrent de Jesús es veu també en els pobles que sofrixen fam i desnutrició. Precisament hui fa 50 anys que el papa Pau VI va firmar l'encíclica "Populorum Progressio" sobre la col·laboració entre els pobles, per fer nàixer una solidaritat dels estats rics amb els estats pobres, marcats estos últims per la fam i per la misèria.

Vull acabar el pregó de Setmana Santa amb unes paraules del cardenal Tarancon. En una conferència que fa fer a l'Ateneu Mercantil de València el 1972, el fill predilecte de Borriana va dir: "L'Església ha de conrear les exigències de l'amor i de la justícia, encara que això siga incòmode". La vida de Jesús va ser una vida d'amor i de defensa de la justícia. Per tant la vida dels cristians també ha de ser un testimoni d'amor i de justícia.

Els desitge a tots una bona Setmana Santa, tant els qui estan ací com també a aquells que no han pogut vindre a este acte que és la porta d'entrada de la Setmana Santa. Uns dies que acompanyant a Jesús en la seua passió i mort, ens portaran a la joia de la Pasqua.

Moltes gràcies i bona nit.

  

Jordi Bort Castelló

Pregoner de la

Setmana Santa 2017

 

Diumenge IV de Quaresma

Diumenge Laetare

 

Borriana, 26 març de 2017

  • Currently 3.54/5
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
Puntuación: 3.5/5

Actualmente está en la versión en Valenciano de "elperiodic.com".
Si desea cambiar a la versión en Castellano, puede hacerlo pulsando en la bandera.

Actualment està en la versió en valencià de "elperiodic.com".
Si desitja canviar a la versió en Castellà, pot fer-ho fent click a la bandera.



No mostrar de nuevo este mensaje
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para ofrecerle una mejor experiencia y servicio. Si continua navegando estará aceptando su uso.
OK
Versión Móvil