-El Concili Vaticà II :: Raons i paraules :: elperiodic.com

Esta web utiliza 'cookies' propias y de terceros para ofrecerte una mejor experiencia y servicio. Al navegar o utilizar nuestros servicios, aceptas el uso que hacemos de las 'cookies'. Sin embargo, puedes cambiar la configuración de 'cookies' en cualquier momento.
Acepto     Más información
rss facebook twitter Canal elperiodic.com youtube  lasprovincias.es
Martes 30 de septiembre de 2014 |
google
elperiodic.com
Edición Comunidad Valenciana
Columna de opinión
Raons i paraules
Raons i paraules
Por Jordi Bort
Añadir "Raons i paraules" a mi lector RSS

El Concili Vaticà II

08/10/2012
recomendar
a mis favoritos
disminuir letra
aumentar letra
comentar

Joan XXIII va convocar el Concili, amb l’objectiu d’una renovació de l’Església i de la seua obertura al món modern. Desgraciadament, 50 anys després, els vents que vénen de Roma no porten precisament l’aggiornamento que es proposava el Vaticà II.

L’ Església mai ha tingut por del Papa; i encara menys, del Papa Roncalli. Però sí que ha vist amb recel  les seues oficines, els dicasteris i les congregacions romanes.

El Papa Joan XXIII tenia un rostre somrient, serè i amable, ple de la pau i de la bondat d’aquells hòmens que tenen una intensa vida de pregària. “Furbo”, es deia d’ell en italià !! És a dir: astut, desconcertant, sagaç. I és per això que, per a sorpresa de tots, el 25 de gener de 1959 va convocar un Concili Ecumènic. Ningú ignorava que en política, el Papa Joan tenia les seues preferències per “l’apertura a sinistra”, ja que era un home de diàleg i d’entesa, que preferia reconstruir abans que destruir. Va ser molt clarificador el discurs del Papa en l’obertura del Concili, on lamentava l’actitud d’aquells que “només veuen prevaricació i ruïnes en els temps moderns”. Per això Roncalli manifestava el seu desacord, amb “els profetes de la desgràcia, que sempre anuncien calamitats”. Les seues paraules eren les d’un pare, que volia evitar condemnes, i que preferia “utilitzar el remei de la misericòrdia, abans que el de la severitat”.

 

 

JOAN XXIII

 

El Papa creia imprescindible un aggiornamento, eixir del guetto i obrir finestres, per tal de fer possible “un corrent d’aire fresc en l’Església”. Però des de la Cúria, tot estava previst i organitzat. Amb tot, el Concili portava una sorpresa darrere d’una altra !! És així com s’entén que quan el cardenal Felici, secretari general del Concili, volia que començara la votació per escollir els 160 membres de les comissions conciliars, el cardenal Lienart, arquebisbe de Lille, manifestà: “no estem disposats a acceptar les llistes de candidats, que s’han confeccionat abans que es reunira el Concili”, proposta que fou recolzada també pel cardenal Frings, arquebisbe de Colònia. Si les votacions hagueren començat com estava previst, els bisbes hagueren votat unes llistes “prefabricades”! Així, les comissions conciliars s’hagueren semblat a les comissions preconciliars, que era el que volia la Cúria, gens favorable a concedir al Concili una total llibertat. El Vaticà II, obra de l’Esperit Sant, va reproduir allò que va fer, en 1869, el Vaticà I: els bisbes en arribar a Roma, van rebutjar els informes que s’havien preparat, per ser massa foscos. Ara, el Vaticà II demostrava també, que no era un Concili “precuinat”.

Un tema important del Vaticà II, fou el de la utilització de les llengües vernacles a la litúrgia, una assignatura encara pendent, a l’Església valenciana. Monsenyor Isaac Ghattas, bisbe copte-catòlic de Tebas (Egipte) defenia que la litúrgia es traduira  a la llengua vulgar, “a fi que el poble ho entenga” . Només la Cúria apostava pel llatí! Els cardenals Frings, arquebisbe de Colònia i Léger, arquebisbe de Montreal, van insistir també en la traducció del breviari a les llengües vernacles.

Eren sobretot els bisbes del tercer món, que demanaven la utilització de les llengües modernes. Fins i tot es demanava l’adaptació dels rituals sagramentals, a la mentalitat i a les tradicions de les cultures on l’Església s’havia d’incardinar. Les raons pastorals eren prou clares, tal com manifestava monsenyor Ancel, bisbe auxiliar de Lió: “hi ha molts cristians que entren a una església molt poques voltes en la seua vida. És parlant-los en llatí com els atraurem?”. Els partidaris de les llengües vernacles a més, deien amb molt bon criteri: “una Església viva, no pot tindre una llengua morta”. Amb bon humor, el P. Marcili, benedictí, president de l’Institut Litúrgic de Sant Anselm, de Roma, també demanava simplificar el cerimonial de la indumentària de les misses de pontifical, referint-se irònicament a l’strp-tease del celebrant.

Amb la mort de Joan XXIII, Pau VIè es disposà a continuar l’obra del Papa Roncalli, i fer avançar el Concili. Per al Papa Montini, el Vaticà II havia de ser “un despertar primaveral” i un pont que faria possible l’entesa “amb el món contemporani”.


Un altre punt important del Concili, defensat pels bisbes d’Amèrica del Sud, fou el de la restauració del diaconat, com “estat estable i permanent”. Monsenyor Rohdain, secretari general dels Secours Catholiq, ja feia anys que parlava del “diaca de l’any 2000”. També l’arquebisbe de Lima optava pels diaques casats, igual que monsenyor Kemmerer, bisbe de Posadas (Argentina) que en nom de 25 bisbes, prenia partit a favor d’un diaconat d’hòmens casats. Era la mateixa postura de monsenyor Jubany, bisbe auxiliar de Barcelona, que en nom de 12 bisbes espanyols, demanava que el Concili no tancara la porta al diaconat d’hòmens casats. Esta és també una assignatura pendent a l’Església valenciana! Més atrevida encara, va ser la intervenció de monsenyor Pedro Koop, bisbe de Lins (Brasil) que defenia el sacerdoci per hòmens casats, que visqueren “segons les normes establertes per Sant Pau, a la Carta a Timoteu i a Titus”.

Un altre tema  tractat al Concili, va ser el de la Cúria i els nuncis. Pau VIè demanava a la Cúria, que es deixara despullar de certs privilegis, en favor dels bisbes: “que la Cúria romana no siga una burocràcia, només canonista i ritualista, sinó una veritable

 

EL BISBE PONT I GOL AMB EL CARDENAL TARANCON

comunitat de fe i de caritat, de pregària i d’acció”. Monsenyor Joachim Amman, bisbe benedictí alemany, plantejà fins i tot la supressió  dels nuncis: “la institució dels nuncis pot considerar-se una tradició venerable i digna de respecte, però també com una d’eixes arrugues, que projecten la seua ombra sobre el rostre de l’Església, i que Joan XXIII i Pau VIè havien manifestat el desig d’eliminar”. Per a monsenyor Amman, la presència dels nuncis feia que l’Església s’assemblara a les potestats polítiques. Per això creia que la tasca dels nuncis “podria ser realitzada pels presidents de les Conferències Episcopals, o per laics competents”. Més clar encara va ser Màxim IV, patriarca grec-melquita d’Antioquia, quan afirmà que “l’Església fou donada a Pere i als Apòstols, i no a la Cúria”. Molt diferent (i pintoresca) va ser la intervenció de monsenyor Del Pino, bisbe de Lleida, que declarava l’admiració per este organisme: “Tot el que diguem contra la Cúria, ho diguem contra el Papa, i no es pot fer, ni dir res, sense el permís del Papa”. Igualment estava en contra de la col·legialitat: “Hi ha qui no fa més que parlar de col·legialitat; això significaria que cada bisbe seria Papa. Tot prové del Papa, tot està sotmès al Papa!”. Pel contrari, monsenyor Ferreira, bisbe d’Oporto, creia fins i tot que “el cardenalat, no correspon a les necessitats dels temps”. I monsenyor Ziade, arquebisbe maronita de Beirut, declarava que “els bisbes són veritables vicaris de Crist. No són vicaris dels nuncis!”. Per la seua part, monsenyor Klepacz, bisbe de Lodz, en nom dels bisbes de Polònia, creia que havia de ser el president de la Conferència Episcopal de cada Estat, i no el nunci, qui devia ocupar-se de les relacions entre l’Església i el Govern. Finalment monsenyor Angelo Fernandes, coadjutor de Delhi (Índia) defenia profèticament, que no s’havia de parlar “d’honors en el Concili” i que tota idea de carrera, estiguera “exclosa del Codi de Dret Canònic”. Ben al contrari va ser la postura de l’espanyol monsenyor Muñoyerro, vicari general castrense: “les Conferències episcopals, són una opressió per als bisbes”. Per això demanava que se celebraren les menys possibles, “perquè són un camí perillós cap a la democràcia”, però que si era indispensable, “calia convidar també al vicari castrense”.

La intervenció dels bisbes espanyols al Concili, va ser minoritària i prou pintoresca. Només Tarancon, Pont i Gol, Jubany, González Moralejo i Añoveros, van formar part d’un xicotet grup d’una línia aperturista. Així Tarancon, bisbe de Solsona, preocupat pels seglars, demanava que es definira l’espiritualitat pròpia dels laics. El bisbe de Sogorb, Josep Pont i Gol obert al diàleg intereligiós, urgia a posar en marxa el Secretariat per a les religions no cristianes. I Jubany, amb un intent que els bisbes foren elegits amb més participació, creia important que els canonges tingueren un paper més actiu en el nomenament dels bisbes. González Moralejo, auxiliar de València, insistia en la  “llibertat i en la dignitat dels laics”. I Añoveros, bisbe de Cadis, defenia que els preveres participaven “del sacerdoci de Crist, i no solament del sacerdoci dels bisbes”.

Més pintoresques i destrellatades, van ser les intervencions d’altres bisbes, profundament integristes. Bueno Monreal, arquebisbe de Sevilla, creia que només “una sola religió té dret a propagar-se. Les altres no tenen este dret; perquè les falses religions, perjudiquen la única veritable”. Monsenyor Modrego, bisbe de Barcelona, defenia que l’Estat no “podia restar indiferent, davant la veracitat o la falsedat de les confessions religioses”. I López Ortiz, de Tui-Vigo, s’alegrava perquè “afortunadament, existeixen encara Estats catòlics”. Per la seua banda el cardenal Arriba y Castro, arquebisbe de Tarragona, alertava dels perills de l’ecumenisme i demanava respecte a les lleis de l’Església, “per exemple l’Índex, que prohibeix els llibres que afavoreixen l’heretgia”. Cantero, de Saragossa, considerava inadmissible l’objecció de consciència, i Castán Lacoma, de Sigüensa, va ser l´únic bisbe  que va afirmar que una guerra defensiva, era legítima!!

En celebrar-se el cinquantenari de la inauguració del Vaticà II, estaria bé fer un repàs de les assignatures pendents que no s’han portat a terme. L’aplicació del Concili, de tot el Concili, i no la seua paràlisi, com sembla que passa, seria una bona manera de posar fi a la Contrarreforma,  i de fer possible l’aggiornamento de l’Església, pel qual Joan XXIII i Pau VIè, tant van treballar. Som molts els cristians que desitgem una Església més plural i menys monolítica, on tots els hòmens tinguen cabuda. Una Església de llibertat, de tolerància i de respecte. Una Església que, com van fer els cardenals Tarancon i Jubany, porte la joia de l’Evangeli sense pessimismes ni crispacions.

Com proclamava el Vaticà II, volem una nova primavera de l’Esperit, que faça nàixer una Església oberta a la novetat de l’Evangeli, dialogant, i audaç. Una Església on cadascú puga expressar-se en la seua cultura, on puga pregar en la seua llengua i existir en la seua història. Una Església en definitiva, tal i com la va somiar Joan XXIII i Pau VIè.: fidel a Jesús de Natzaret, fidel al Concili Vaticà II.

 

 

 

Más artículos de Raons i paraules
Comparta este artículo
  • Currently 3.18/5
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
Puntuación: 3.2/5
No hay comentarios en el artículo

Si deseas registrar tu nombre e imagen en los comentarios haz
click aquí
Publicidad
Opinión
25/09/2014 - Camins de l´Alcora
San Pascual Baylón y el venerable Bertrán
28/09/2014 - El Raconet Blau
Un camino a ninguna parte de Artur Mas
29/09/2014 - Columna de Michel
Rajoy y Groucho Marx
21/09/2014 - El Foro de Manuel Altava
Escocia V. Cataluña
29/09/2014 - Arte en la estética
La cirugía estética y el arte
22/09/2014 - Parotets i Xuplamel·los
Una imatge inèdita de Iturbi
26/09/2014 - Con todos mis respetos
El secuestro corporal
26/09/2014 - Solo es una opinión, Ud. perdone
De la transición a la corrupción
28/09/2014 - Cosas mías
La España de la traición sin ley
24/09/2014 - Moda e Imagen
¿Cuál es el perfume ideal para ti?
21/09/2014 - El Barrejat
Amanecer Dorado
28/09/2014 - La Palestra
Entre l´excel.lencia y el low cost
26/09/2014 - El mirador de l’Alcora
Uso responsable del agua
Más noticias de hoy en la Comunitat Valenciana
Humor
Ditalulling

RSS elperiodic.com Comunidad Valenciana
Facebook elperiodic.comTwitter elperiodic.com
Aviso legal | Publicidad | Correo