Dijous 23 de Novembre de 2017

-Els adoradors del sol :: Parotets i Xuplamel·los :: elperiodic.com

Versió Clàsica
Edició
Parotets i Xuplamel·los
Parotets i Xuplamel·los
Por Roberto Roselló

Els adoradors del sol

31/10/2013
14 comentarios
a mis favoritos
disminuir letra
aumentar letra
comentar

El passat sis de setembre ens vam reunir una colla d’amics, per a oficiar el sagrat i ancestral ritual de festejar la vida i l’amistat al voltant d’una suculenta paella. El instant sublime i fugaç que antecedix l’escudellà, queda reflectit en la següent foto. Un protagonista invisible està present pertot: la fam. La indissimulada felicitat pel festí que està a punt de produir-se es veu en la cara de cada participant. De fet, el plat que sosté Paco Planelles no és per a escudellar sino per evitar que un imperceptible filet de bava que li penja del llavi inferior —l’hem borrat amb fotoshop— caiga sobre la paella i la convertisca en arròs “caldós”.

Si l’aconteiximent té algun valor que excedeix l’àmbit privat, és perquè els 6 samurais de la foto som columnistes del periodic.com. És just recordar que la iniciativa va partir de Berta Balaguer, aprofitant que Paco havia vingut de l’altra punta del món per passar les festes de la Misericòrdia amb els seus amics borrianencs. Paco va i ve de Montevideo a Borriana com qui se’n va al Corte Inglés a València aprofitant el dia laborable de Sant Blai.

S’acosta la festa dels morts, i en estos dies de primers freds en què maduren els alborços i la gent ens arrepleguem dins la closca, m’abelleix aparcar els grills —de moment—, i anar un poc contra corrent en parlar de l’alegria de viure, paradoxal corolari que hauriem de traure de la festa de Tots els Sants.

Indicaré als lectors no informats qui és qui en la foto, començant per l’esquerra. El primer oficiant de la cerimònia és Joan Pasqual, el més musculós que encara no necessita ulleres: als seus braços es pot estudiar anatomia. Mentre que en els altres amics de la foto la bona forma física fa anys que ha fugit per cames i la curva principal és l’abdominal, en Joan, de ventre llis, les curves esculpixen encara un imponent avantbraç, on només trobem a faltar un tatuatge mariner dels clàssics. Després vaig jo, que cada dia em semble més a mon pare, vox populi dixit. Sóc menys fibrós i més redó que Joan PE, però tinc més monyo, i com voreu, tampoc no necessite ficar-me les ulleres per a reconéixer l’home de la pala i el plat que està al meu costat, que no és altre que Paco Planelles.

Encara que no té res a vore directament amb el tema que estem parlant, no puc resistir reproduir ací una foto de la comissió de la falla del garbó de l’any 1944 (de Burriana en les seues Falles, vol. II) on apareix el nostre Paco, encara xiquet, i son pare, a qui és clavadet! A que és entendridora?

Després tenim al bo de Miguel I el Batallador, que és com el Dr. Jeckyll & Mr. Hide, amb dos cares: d’un costat la cara de felicitat de la foto, la de l’home bonàs i de riure franc i fàcil, incapaç de matar una mosca, amic dels seus amics, tan diferent del Miguel hiperideologizat i provocador, el d’esperit “batallador” subjacent als seus articles d’opinió política, infatigable polemista que sempre en té per a tots i ha de dir la ùltima. Al seu costat tenim dos excel·lents saineters locals, a més de companys «columnaris» —o «columners» no sé molt bé com caldria dir-ho. El primer és Paco Ventura —ens té abandonats als seus lectors del periòdic—, que per l’expressió que fica no sabem si s’està cremant les mans amb l’ansa del paelló, o simplement està lamentant no haver visitat el WC abans de posar per al fotògraf. Tancant l’hemicicle d’adoradors de la paella tenim Santi Rios, que fa cara d’estr fotut per por que li escudellen l’últim, i els cinc impresentables que aclaparem el paelló no li deixen ni el socarrat. Se li nota perquè el seu color de cara és més pàl·lid —ho fa la por—, mentre que els altres tenim la cara roja com una tomata, disposats a despreciar com autèntics legionaris l’evident risc de patir un atac d’hipertensió eixa mateixa nit.

I ara torneu a fixar-vos en la primera foto. Acàs no és la paella un autèntic sol, una estrella atrapada en un paelló, de la qual som adoradors tots els que estem reunits al seu voltant? Eixe disc solar no és d’hidrògen i helio, sino d’arròs amb conillet, garrofons, etc. La paella es menja rictualment, com si d’una comunió pagana es tractara. Podria ser la paella la responsable d’eixa llum momentània de felicitat que il·lumina els rostres dels feliços llevantins? Per què la barroca paella és la quintaesència de l’ànima valenciana? Tinc una teoria. Eixe disc de gustós arrós assafranat està directament relacionat amb els adoradors de l’astre rei de l’antic Egipte, deitat a la qual anomenàven Amón-Ra. El mèrit d’esta foto m’ha fet reparar en una hipòtesi antropològica. Sospite que del nom de la deitat egípcia Amón-Ra deriva el nostre nom «Ramón», tan comú ací, i que d’algun navegant ancestral vingut de l’antinc Egipte a qui li dien Ramón (Ramón «el Egipci», naturalment), som descendents indirectes tots els valencians, com demostraràn algun dia els estudis antropológics d’ADN mitocondrial. És més, sospite que la llengua valenciana prové del llenguatge jeroglífic arcaic de les piràmides, com algun dia es demostrarà igualment. I que les monumentals falles són producte d’un instint gravat en el subconscient valencià heretat dels constructors de piràmides, els nostres avantpassats de la fabulosa civilització del Nil. Per a les gaiates no tinc explicació.

Vull concloure amb una tercera foto, on a més dels sis samurais estan els altres amics del periòdic que eixe dia van compartir taula amb nosaltres. D’esquerra a dreta: Berta Balaguer i la seua sòcia Mada, la periodista Mª José Aràmbul —a qui el matrimoni li ha sentat molt bé—, i Juan Carlos, el fotògraf que amb les seues magnífiques instantànies ens ha inspirat este article. Noteu com l’amic Santi Ríos ha canviat de posició, i ja té un altre color de cara.

  • Currently 3.13/5
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
Puntuación: 3.1/5

 
El Troncho
Pues contad contad... Me encanta leer vuestras batallitas y demás narraciones.

Muchas de las cosas de aquel tiempo forman parte de mi vida, pero hay algunas que al ser más joven las desconozco, o las recuerdo vágamente.

Ríos el dentista también se juntaba con mi padre y sus amigos. Era un tripero de cuidado, muy amante de las comilonas y muy cochinete.

Contaba mi padre que se juntaron haciendo una paella, y recién puesto el arroz, se sacó del bolsillo un puñado de muelas y las echo en la paella. Pensaba él que no iba a comer nadie y se hartaría hasta reventar, pero no fue así, todos comieron.

Algunas más me contaba.

A propósito, una pequeña corrección.
La taberna del Troncho no estaba en la Ralla, estaba en el Marge. En la Ralla había otra, creo que todavía sigue.
Enviado el 03/11/2013    
 
paco planelles
Los dientes
De los dientes doy fe
Enviado el 04/11/2013    
 
VPM
Anecdota culinaria
Parlant de paelletes vos contaré que molts diumengues, allá en la ralla de Nules, en la alqueria del siño Antonio (el troncho), s´ajuntaven mon tio pepe, don diego el notari, rios el dentiste y alguns caçaors mes per a pasar el dia. Y quant en siño antonio anava a fer la paelleta, en ñeña de taronger, se presentá el siño rios, el dentiste, en un paquet, que portava en la ma, s´en va directe al siño antonio y li diu: "pren antonio, per a la paella, posau". Y el dichos paquet no era ni mas ni menos que "una niuá de rates panaes, encara desplomaes" que Deu sap d´on les hauria caçat.
Lo que no sé es si les varen posar a la paella o no, pero com tots eren igual de alegres y tenien aquella sana armonia y bon humor, igual se les fotrien. ¿qui heu sap? Y aqui no ha pasao na.
Enviado el 03/11/2013    
 
VPM
PAREGUTS
¡Recollons, Roberto! Cada dia que pasa te pareixes mes a ton PARE, y yo heu sé perque se volien molt, un al altre y he presenciat mes de una charla entre els dos. Deu sap on estarán pero segun que s´han buscat y s´han encontrat, y com el tema mes important d´ells era El Campanar, alli estará el meu contanli els seus problemes y el teu escoltantlo per a fero constar en un altre buris-ana que tindrán per alli.Tu no saps com era el meu pero he de dirte que era molt callat y no mes parlava que lo precis y en molt poquets. Un de eixos poquets era el teu pare. Supose que tú al teu el voldrás de la mateixa forma que yo al meu. ¡Sempre els tenim presents!
Enviado el 02/11/2013    
 
RR
A VPM
Respecte de les persones callades com ton pare, segurament coneixeràs aquella frase que deia: "Hay personas divertidas que no interesan y personas interesantes que no divierten".
Gràcies per l'afecte.
Enviado el 04/11/2013    
 
VPM
!QUINA LLASTIMA!
¡Che, Roberto! Aso s´avisa en temps. Mira: a mí en parlar de arros me chifla, siga com siga pero, ¡amigos1, eixa paelleta te molta bona pinta y yo me la perdut. Seria perque eixos dies estaba yo en el tema de si entraba o no entraba en la "colla" de columnistes y gracies a Joan Pasqual ara ya estic dins. Aixina que a vore per a quan s´en proyecta una atra, que yo puga ajudar, perque tinc copes de primers premis en concursos que fem en Náquera. Pero esta que vareu fer supose que no deixariu ni el socarrat. ¿Vos va fer bon profit? ¡Com no, si se veu que estava de "chupa de domine"! Bueno, a la proxima, si fa falta, la dirigirá El Caballero del Komian. ¿D´acord?.
¡Ah! Y felicitats, Roberto, per la teua columna perque, primer me vaig a sopar y demá, sense ducte, en ma casa hi aurá paella. Y perdona el meu valenciá que yo l´escrig com puc y com vull.
Enviado el 02/11/2013    
 
JPE
Entre ones electromagnetiques
Acabe de llegir, en la columna de Piqueres, la teua bonica metafora de les ones electromagnetiques i el surf, i he avançat en busca d els grillls per a no trabar-los i disfrutar de la teua narrativa sorprenent i divertida recordant un dia memorable de bon armonia.
Roberto, son d´agrair les teues explicacions dels nostres origens. Ja era hora!
Ara entenc aquella plegaria tan premonitoria :" Ay Ramon, Ay Ramón, Ay Ramon com esta el mon."
Enviado el 01/11/2013    
 
RR
a JPE
Sospite que ningú em farà cas. Però ... a que és lògic? Amón-Ra ... Ra-Món...
Tot quadra!! I a més, està aquell cuplé quan certifica que ...:
Ramóoon, es el chico mas mono de la reunión ..." Ja saps.
Enviado el 01/11/2013    
 1  | 2 | » |
Actualmente está en la versión en Valenciano de "elperiodic.com".
Si desea cambiar a la versión en Castellano, puede hacerlo pulsando en la bandera.

Actualment està en la versió en valencià de "elperiodic.com".
Si desitja canviar a la versió en Castellà, pot fer-ho fent click a la bandera.



No mostrar de nuevo este mensaje
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para ofrecerle una mejor experiencia y servicio. Si continua navegando estará aceptando su uso.
OK
Versión Móvil