Dissabte 16 de Desembre de 2017

-Històries de grills (2) :: Parotets i Xuplamel·los :: elperiodic.com

Versió Clàsica
Edició
Parotets i Xuplamel·los
Parotets i Xuplamel·los
Por Roberto Roselló

Històries de grills (2)

18/10/2013
8 comentarios
a mis favoritos
disminuir letra
aumentar letra
comentar

Que el nostre terme siga d’origen sedimentari costaner, amb abundants estanys  i marjaleria, és un bon argument per a suposar que ací sempre ha hagut una una rica odonatofauna (fauna de libèl·lules) (1). Esta  situació començà a canviar de forma dràstica el darrer quart de segle, amb les fumigacions i l’ús generalitzat de diversos contaminants.

 Com explicava en l’anterior article, la meua relació amb les libèl·lules no és la pròpia d’un entomòleg. Però en realitat sempre he tingut el cap ple de grills, i mai he deixat d’admirar-los amb absorta curiositat. Les diferències entre espècies dins de les libèl·lules són molt subtils, atés el dimorfisme sexual i que no sempre et pots fiar del primer colp de vista per a identificar-les correctament. Compaginant les meues observacions i els treballs d’especialistes consultats, crec que puc donar un catàleg incomplet però fiable de les espècies més comunes a Borriana.

Els entomòlegs distingueixen dins dels odonats (1) dos subordres (làmina 1): el primer inclou els que ací diem torerets (zigòpters) i l’altre els parots i parotets (anisòpters). A la làmina 1 queden visualment clares les diferències: a part de l’aspecte general, els torerets (zigòpters) tenen quatre ales iguals (C) que pleguen verticalment en estat de  repós, mentre que als parots i parotets (anisòpters) les ales anteriors i posteriors tenen formes diferents (D) i quan descansen les estenen en posició horizontal (Figs. 6 a 9).

  

Els zigòpters o «toreros» (tenen el cap com Manolete) viuen discretament als herbassars dels sequiols i aigües dolces de poc corrent o estancades. Tenen un vol delicat i vagorós, i els agrada reposar dissimulats entre la vegetació, amb la qual es mimetitzen. En contrast, els parots i parotets volen ràpida i enèrgicament, podent inclús viatjar erràticament, lluny de l’estany que els ha vist nàixer. Recorde els torerets de color roig i verd (Ceriagrion tenellum, Lestes virens) (figs. 2 i 3), però sobretot eren més comuns els d’abdomen blau amb bandes negres (Ischnura elegans, Cercion lindeni) (figs. 4 i 5).

 

  

El  gegant del grup era Calopteryx haemorroidalis (2) (fig. 1), un luxe faunístic de la Tanda de quan preníem allí el bany i la séquia encara conservava els marges coberts d’espessa vegetació. Nosaltres déiem als Calopteryx «espirits», nom local ben interessant que expressa molt encertadament la impressió que et causaven aquestes «animetes» de les séquies, quan les veies volar vestides de dol d’eixa forma característica vacil·lant, de forma pareguda a certes palometes. Els espirits són de color violaci quasi negre, colors exclussius dels mascles, com una vídua negra. Fa molts anys que ja no en veig per Borriana: mala senyal, perquè la presència d’aquestos insectes és indicadora d’aigües netes ben oxigenades.

Si comparem les formes de volar, els torerets serien catxirulos, i helicòpters els parots i parotets. I seguint amb les equiparacions, si per als xiquets els torerets eren codiciades peces de caça menor, els parots representaven la més preada caça major. Des del punt de vista entomològic, les disparitats entre “parots” i “parotets” (augmentatiu i diminutiu de “pare”) van més enllà de les diferències de mida, i de fet es classifiquen en famílies distintes: els parots són èsnids, i els parotets libel·lúlids.

Els parots són criatures vigoroses. En sujectar-los pel tòrax entre els dits, notes les fortes vibracions produïdes pels poderosos músculs de les ales, unes patetes apegaloses i una boca muda però expressiva que obrien i tancaven mostrant les mandíbules, com reclamant la justa venjança que exigia la humiliació que significa per a un depredador sentir-se presoner. Em fascina la transparència reticular de les ales membranoses, en contrast amb els caleidoscòpics colors del cap i la cua (en realitat és l’abdomen). La cara és com una màscara guerrera amb ferotges mandíbules i dos ulls globosos lluents com el vidre, autèntica obra mestra de la natura que els de la colla codiciàvem com si foren pedres precioses.

Puc citar tres espècies de parots de les nostres marjals amb seguretat, per a mi autèntiques joies de la natura: Aeshna mixta, Anax parthenope, i el mític parot blau Anax imperator. Vos confesse que fins i tot quan hui els veig fotografiats (Figs. 6 a 9) encara desperten dins meu vives emocions soterrades fa molts anys. Les variants de colors entre mascles i femelles, encara multiplicaven la sensació de diversitat.

  

  

Una de les formes de capturar-los era a l’aguait, esperant que l’animal es posara a  descansar sobre una planta, aprofitant-ne el repós per a pessigar-lo de la cua (abdomen) o agarrar-lo d’una sarpà. L’altra era atrapar una femella viva, nuar-la a un fil i fer-la volar en captivitat perquè servira de reclam als mascles desitjosos d’emparellar-se.

Visitar els sequiols era com anar de safari. Els participants d’una caçera de lleons a l’Àfrica negra podran haver viscut més perills, però no emocions més intenses. Els parots volen infatigablement a ras d’aigua, patrullant gelosament el seu territori sequiol amunt i avall, repetint el mateix itinerari infatigablement. Eixe fort instint territorial els costava la vida: els esperàvem amb canyes sense desfullar o amb manolls de trenca-dalles (Aster squamatus), i quan passaven per davant: ZAS! Després buscàvem les despulles del  pobre animalet surant en l’aigua o entre la vegetació aquàtica: «ja el tinc, ja el tinc!». Amb els caps filàvem collars que exhibiem com gloriós trofeu penjant del coll, com els indígenes de Papua Nova Guinea. Erem uns autèntics salvatges!

(Continuarà)

……………………………………………………………………………..

(1) Odonat significa “mandíbula dentada”. Recordem que els parotets són especialistes en la depredació aèria d’altres insectes alats (com ho són els falcons en el món de les aus), i d’origen molt antic: van sorgir als boscos tropicals del Carbonífer de fa 300 m.a., on l’absència de depredadors féu que assoliren mides gegantesques.

(2) L’epítet específic “haemorroidalis” és una broma de P.L. Vander Linden, l’entomòleg belga que el 1825 va publicar i batejar aquesta espècie. La part ventral dels últims segments de l’abdomen del mascle és d’un color roig carmesí que destaca sobre el violeta-negre de la resta, detall que inspirà l’ocurrència de l’autor (és veu clar a la foto 1).

© Il·lustracions: Làm. 1: dibuixada a partir de Hª Nat. P. Cat., Vol. X, pg. 110;  Calopteryx virgo: G. Booch, http://www.biodiversidadvirtual.org; Lestes virens: R. Sánchez Muñoz; Ceriagrion tenellum: Ricardo Menor, www.fotonatura.org ;  Ischnura elegans: www.arik37.com; Cercion lindeni: www.abfotografia.it; Aeshna mixta, www.bakgrunder.se ; Anax imperator, es.wikipedia.org; Anax parthenope, commons.wikimedia.org.

  • Currently 3.08/5
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
Puntuación: 3.1/5

 
Vicente G.M.
Va de pisavins.
...Burriana para los chiquillos de entonces. Después de la captura y no teniendo lesiones el susodicho, cuando ya lo había estudiado y con toda la satisfacción del momento, lo solté y gracias a eso siempre he tenido un gran recuerdo.
De pasada he nombrado La Bota. Sigo pasando casi todas las semanas por allí y es una pena que no se sabe por qué ni por quién, se suelten allí aguas de la depuradora, primero a cara descubierta y ahora "enmascarado" tirándolas dentro del túnel para que sea y no parezca. El que lo consiente, si tiene conciencia, alguna vez le tiene que remorder, contaminar acuíferos entre otras cosas. Pero en fin, ese es otro tema, pero no podía obviarlo, ¡¡ qué caramba ¡¡. No es solo esto lo que hace que los escolares supongo ya no van de excursión. También está el corral que se ha montado al lado, que también tengo mis dudas de que estén legales, pero como hay tanta gente que se acoge a aquello que dice "ojos que no ven... caguerá que chafen" Un saludo colegas ¡¡¡.
Enviado el 24/10/2013    
 
RR
A Vicente G.M.
Eixa extraordinària explossió demogràfica de parotets que vosté ens relata, recorda el que afecta les llagostes (“grills de serres”) migratòries africanes, quan formen eixos núvols viatgers que cauen sobre els cultius i ho devoren tot en qüestió de poques hores. És un fenòmen cíclic que afecta també altres poblacions d’animals, encara que no sabia que també als grills. Li enveje haver pogut viure eixa extraordinària experiència: imagine que serà com vore nevar copiosament al nostre terme en ple hivern.
L’estat actual de la Bota, eixe paratge borrianenc tan “emblemàtic” per a moltes generacions, és una mostra més del lamentable abandó general que patix el ric patrimoni rural del nostre poble. Els nostres dirigents patixen d’una miopia política que fa només tinguen ulls per a la costa.
Enviado el 26/10/2013    
 
Vicente G.M.
Va de pisavins.
Muchas de las cosas que un servidor ha hecho con estos animalitos no las relato pues ya lo han hecho todos vds. Voy a contar una anécdota mía. Ya con 35 a cuestas, una tarde de primavera sobre las cuatro, pasaron por delante y a la altura de mi vivienda, durante más de una hora, pienso que millones de estos ejemplares. Los amarillos y rojos. Comentado con otros amigos y conocidos resulta que por lo visto solo pasaron por esta "entresera", de norte a sur. Ya nunca más he visto esto. He dicho millones y creo no exagerar y lo podéis pensar que es así, pues no estoy hablando de pesca o de caza, que también se dice que se exagera. Fue una gozada y no me cansé de estar viéndolos. Si alguien más que lee las crónicas de RR Jr. y vio esto que se asome por aquí.
Roberto, durante mucho tiempo mi ilusión fue cazar un "parot", pero eso era más difícil que no veas. El tiempo que tardé en cumplir esta ilusión. Por fin mi tenacidad me llevó a lograrlo. Tuvo lugar en "La Bota", ese lugar emblemático de
Enviado el 24/10/2013    
 
joanet
pixavins
També m'enrecorde dels pixavis i de les eclosions puntuals associades a condicions climàtiques molt concretes que plenaven el cel de milers i milers d'aquestos animalets. Ara estes eclosions tan sols pareixen produir-se en les especies de mosquits. I parlan de mosquits. En aquells temps, vols dir que pese a no fumigar, estes invasions de mosquits assasins que tenim últimament no és produien?

PD: si vols vore pixavins no lluny del terme, l'ullal del molí de Sant Francesc als peus del Bartolo és encara un bon lloc, però pense que d'acces restringit.
Enviado el 22/10/2013    
 
RR
A Joanet
Probablement sí. Crec que ha canviat sobretot la mentalitat de la gent, ens hem civilitzat, acostumat a les comoditats, mentre que els nostres avantpassats vivien totes eixes inconvenients de la vida en contacte amb la natura amb naturalitat i resignació, sense donar-li la importància que li donem actualment.
Gràcies per la informació de l'ullal del molí. Ho tindré en compte.
Enviado el 23/10/2013    
 
Mosquitos
Invasiones de mosquitos siempre ha habido.
La enfermedad más temida que transmitían las hembras era "La Terciana" sobre todo en los arrozales donde abundaban de forma exagerada.

Recuerdo que en las alquerías de por aquí, a la puesta de sol aparecían en bandadas.

El remedio para combatirlos era a base de humo. Se encendía una fogata a la que se le echaba hierba tierna, o estiercol del corral para que la humareda fuera lo más densa posible.

Con ello se alejaban los mosquitos, y si cambiaba la dirección del viento nosotros también teníamos que alejarnos. Es que el humo del estiercol huele muy mal.
Enviado el 23/10/2013    
 
Muchas barbaridades hacíamos de pequeños con estos animalitos.

Recuerdo que tambien les arrancábamos la cabeza y la poníamos en la parte interior del vértice de un papel doblado. Al presionar sobre el papel, la cabeza se aplastaba formando con los líquidos una mancha que de salir bien, parecía una mariposa.

Otra de las maldades consistía en meterles una pajita muy ligera en el culo y al soltarlos salían volando como si estuvieran borrachos.
Eso era con los cogidos a mano.

Otra forma de cogerlos era con una rama seca de naranjo. Cuando se acercaba el grillo, ramazo que le pegabas y caía destrozado. Por lo menos así, sufría menos que con la pajita.

Éramos unos salvajes.

Enviado el 19/10/2013    
 
RR
Hola
El martiri que comentes de la palleta, també el conte jo més endavant. Que el Nostre Senyor ens perdone! Però lo de crear figures del test de Rorschach esclafant caps de grills entre paper, és d'un cruel refinament que no coneixia.
Enviado el 20/10/2013    
Actualmente está en la versión en Valenciano de "elperiodic.com".
Si desea cambiar a la versión en Castellano, puede hacerlo pulsando en la bandera.

Actualment està en la versió en valencià de "elperiodic.com".
Si desitja canviar a la versió en Castellà, pot fer-ho fent click a la bandera.



No mostrar de nuevo este mensaje
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para ofrecerle una mejor experiencia y servicio. Si continua navegando estará aceptando su uso.
OK
Versión Móvil