-Rèquiem pel vilero? :: Parotets i Xuplamel·los :: elperiodic.com

Esta web utiliza 'cookies' propias y de terceros para ofrecerte una mejor experiencia y servicio. Al navegar o utilizar nuestros servicios, aceptas el uso que hacemos de las 'cookies'. Sin embargo, puedes cambiar la configuración de 'cookies' en cualquier momento.
Acepto     Más información
rss facebook twitter Canal elperiodic.com youtube  lasprovincias.es
Lunes 28 de julio de 2014 |
google
elperiodic.com
Edición Comunidad Valenciana
Columna de opinión
Parotets i Xuplamel·los
Parotets i Xuplamel·los
Por Roberto Roselló
Añadir "Parotets i Xuplamel·los" a mi lector RSS

Rèquiem pel vilero?

10/10/2012
10 comentarios
recomendar
a mis favoritos
disminuir letra
aumentar letra
comentar

La confirmació dels ornitòlegs de la progressiva i imparable decadència dels vileros, és una notícia que em deixa trist i pensatiu. Fa poc denunciavem ací mateix l’ocàs dels sapos, un altre animal que, com els vileros, figura en la percepció de la gent  i en els llibres de zoologia com vulgar o insignificant. Fins que aplega un dia en què el seu buit, al principi inapreciable, sumat al de altres criatures que han compartit el mateix destí, explota i et fa comprendre que ells són una de les raons per les quals el món ja no és el mateix.

El vilero (“gorrión común” en castellà)  que busca en la proximitat de l’hàbitat humà i el seu entorn protecció i facilitats per a obtindre aliment (d’on li ve el nom científic Passer domesticus, i l’autòcton “vilero” —o siga “pardal de vila”—, teuladí, etc.), ha hagut de pagar també un preu per demostrar tanta descaradura. La servidumbre d’eixa dependència l’ha fet víctima en un passat recent dels cruels cepets i dels rifles de perdigons, activitats habituals en l’anomenada època de la fam.

Antigament, era natural que el llaurador parara cepets per l’hort mentre realitzava les seues rutines diàries. Una forma primitiva i eficient (però indiscriminada) d’abastir-se de proteïna barata amb què enriquir el perolet d’arròs del mig dia, que es preparava a la mateixa alcria. Els pardals també eren consumits, després de desplomats i eviscerats, fregits o passats per les brases.


Els vilerets em duen a la memòria una imatge estiuenca de mon pare, etern lector davall de l’ombra dels vells pins de la nostra alcria-xalet de la Malvarosa. Tenia costum de sujectar alternativament el llibre obert fent una pinza amb la mà esquerra, que a més li servia d’atril. La fresqueta que proporcionaven aquells enormes pins era la quintaesència de l’alcria, i a les seues llenyoses i verdes copes bullia aleshores la vida ornitològica. Per tal de descansar de la lectura, de tant en tant la interrompia per a dedicar-se a modelar boletes amb molla de pa; això sí, tot sense alçar-se del panerot. Quan ja en tenia prou, sostenia la innocua munició entre el polze i el dit mitger com si foren boletes de guà, i les llançava d’una en una a pocs metres de distància, al mateix temps que cridava els pardalets amb una espècie de xiulit de baixa freqüència. A base de repetir aquest ritual, havia aconseguit mig ensinistrar unes famílies de vilerets que frequentaven aquell pinar, i que esperaven el moment per a baixar a terra i pegar-se un festí, molletes de pa sempre disputades amb algaravia però respectant estrictament la jerarquia. En realitat tractava d’aconseguir que li menjaren directament de la mà, com es veu als grans parcs londinenses i d’altres grans capitals. Però mai no va lograr el privilegi de guanyar-se llur total confiança. El metre de distància era una barrera infranquejable per a aquells simpàtics i desconfiats animals.

Qui no s’ha sentit alguna volta com Gerald Durrell, encisat observant-los rebolcar-se, esponjar el plomatge i refregar-se el pit en la pols per a desparasitar-se, o beure i refrescar-se en les basses d’aigua que es fan després de la pluja? Indefectiblement, quasi tots els caps de setmana dels meus anys universitaris a València me’n tornava a casa afectat de nostalgia de campanar. En època d’examens, ma mare acondicionava una saleta de casa que feia sevir de quarto d’estudi. La finestra mirava cap a les teulades d’unes velles cases del carrer de darrere de Correus situades en un plànol inferior, un hidden improvistat des d’on presenciava cada primavera els rituals reproductors dels vileros, els seus amorosos festejos entre refilades, xip-xsiiips i xiu-xaus. Sempre solia haver-hi també algun gat observant l’escena atentament des d’un amagatall, per a no desperdiciar la més mínima oportunitat.

Però els temps han canviat, i molt. Hui a les ciutats quasi que només es veuen estornells, coloms i tórtoles, que ho embruten tot amb les seues immundícies. Els xiquets d’ara ja no saben què és un vilero, ni qui era Errol Flynn o Burt Lancaster. Però això sí, tots saben pronunciar en perfecte anglés sparrow, gràcies a Jack Sparrow, el cinematogràfic “Capità Vilero” pirata del Carib interpretat per l’histriònic Johnny Depp, disfressat amb indumentària glamurosa d’alta costura. Sí amics, les poblacions de vileros estan minvant imparablement, fenòmen a escala mundial del qual no ens lliurem tampoc els valencians. Aquestos bulliciosos animalets (“los gorriones son los niños del aire” segons Miguel Hernández) han aplegat a fer niu en la teulada d’una caseta trastera de la terrassa de ma casa; però hui haig d’agarrar els prismàtics i armar-me de paciència si vull vore’n algú.

He estat llegint un conegut estudi del professor Gil-Delgado sobre el tema (disponible en internet, vegeu la bibliografía adjunta), que ens afecta de ben a prop per estar realitzat als horts de tarongers, un dels hàbitats preferits del vilero. L’estudi el va fer a Sagunt, sobre 17 ha. situades a la partida de Montiver, entre 1975 i 2001. Han transcorregut 10 anys, i encara que no podem parlar d’extinció, les tendències generals no han canviat en aquesta darrera dècada. El especialistes, però, no es posen d’acord sobre las causes, que són complexes i variables (per exemple, en el medi urbà s’ha parlat fins i tot de la mala influència de les antenes de telefonia mòbil).

Gil Delgado i al. (2002), després de descartar com a raó principal de la disminució d’efectius en la població de vileros el impacte que puguen haver significat diversos factors com ara la depredació, la canviant meteorologia, les replantacions citrícoles (el vilero necesita arbres d’uns 2 metres mínim per a fer niu), etc., denuncien com a causa més probable els canvis que han experimentat les tècniques i usos de la citricultura, sobretot a partir de la dècada dels 80: la substitució del reg a manta en favor del degoteig, i l’ús d’herbicides i abandó de pràctiques tradicionals, principalment llaurar els horts.


En resum i sempre segons els referits estudis, quan es roturen els horts (la mítica activitat de llaurar o ”rompre”) queden a descobert i disponibles bulbets de magreta, alls porros, etc., així com nombroses llavors i insectes de diverses espècies que servien d’aliment als vilerets. En època de cria aquest manà és fonamental per a traure endavant una família de famolencs caganius. D’altra banda, el reg a manta deixa basses on els animals podien disposar d’aigua abundant els mesos més càlids i sobretot menys pluviosos de l’any. Açò s’ha acabat amb el reg per degoteig. En definitiva la falta de roturació i els herbicides, tendeixen a convertir el sotabosc del tarongerar en una espècie de desert, una situació molt del gust de la mentalitat tradicional de l’agricultor, a qui li agrada vore-s’ho tot ben polit, però un desastre per a l’ecosistema del tarongerar, entre el qual es compten molts pardalets que vivien d’això, a més del vilero.

No seré jo qui insulte la inteligència del lector proposant-li cap paràbola o discurset moral al respecte. Simplemente em sume al lament dels qui sentim que passen estes coses, enmig de la indiferència generalitzada.

 

 

© Fotografies:

1- Repelant la barrusca. R. Roselló (2009).

2- Niu de vilero en un taronger. Rafael Pardo (1984, v. bibliografía).

Bibliografia

1- JOSÉ A. GIL-DELGADO,  CARMEN VIVES-FERRÁNDIZ & AUDREY TAPIERO (2002) .Tendencia decreciente de una población de gorrión común Passer domesticus, en los naranjales del este de España. Ardeola 49 (2), 2002, 195-209.

2- RAFAEL  PARDO  GUTIÉRREZ (1984). Las aves del naranjal de la provincia de Castellón. Ed. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón.

3- MURGUI, E. (2011). Gorrión común, Passer domesticus. En Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Morales, M.B. (Eds). Piqueu el següent enllaç:

http://www.vertebradosibericos.org/aves/pdf/pasdom.pdf

Más artículos de Parotets i Xuplamel·los
Comparta este artículo
  • Currently 3.18/5
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
Puntuación: 3.2/5
Listado de comentarios

Si deseas registrar tu nombre e imagen en los comentarios haz
click aquí
 
Vicent Albaro
VILEROS, SEMPRE VILEROS.
He llegit amb fruició el seu article com sempre il.lustratiu i sugerent. Tot el que manifesta es ben cert, encara així podria dir-li que al meu mas del terme de l'Alcora, está convidat i vora un bandat de més de cent vileros. Al meu mas, hi ha un corral de gallines i ánecs. Tots els dies pel mati i per la vesprada, a l'hora d'escampar el gra, quan te n'has anat, aterren els vileros a competir pel menjá, entre les aus de corral. A la finca del mas hi han parres amb raïm, figues de moltes clases i una xicoteta horteta cassolana de verdura. Si tot açó estiguera en molts llocs, sense cap dubte hi haurien vileros a manta. El que pasa es que els pobles i ciutats son espais desangelats, massa nets i amb edificacions sense forats per niuar. L'arrivada dels estornells negres ha sigut mortal. Els furta el niu i preda ous i pollets del vilero...ho explica al meu article ací mateix de Gorrión o Vilero. Mentre no hagi un canvi d'actituts vitals, ni vileros, ni fringilids, ni merles, ni merites.
Enviado el 16/10/2012    
 
RR
A V. Albaro
Apreciat colega
Un amic meu de Cataroja em comentava a propòst d'este tema una cosa pareguda a la teua. Segons m'explicava, no ha notat allí cap crisi en la població d'estos pardalets, que li nidifiquen pels voltants de casa tots els anys amb regularitat. Com podràs suposar, jo me n'alegre d'això, i vullguera de tot cor que, després de tot, els qui parlen de la decadència del vilero (i per extensió de la natura en general) no tingueren raó. Desitg compartit, sens dubte, per qualsevol persona sensata.
Enviado el 17/10/2012    
 
RR
a JP, sesentón y trotamundos
La llista de depredadors naturals reconeguts del vilero és llarga; inclou les rates (ataquen fins i tot els animals quan dormen), els gats, les serps (Malpolon), les urraques, també s’ha citat la rata cellarda (“lirón careto”), etc., sense oblidar els humans.
En els darrers anys, en poblacions colindants de baixa muntanya s’han arrancat moltes garroferes per a plantar cítrics. Esta sembla ser la raó de la proliferació de la urraca i de la tótora, que, expulsades del seu hàbitat tradicional, han envaït els nostres horts. En efecte, la urraca està documentada com a depredadora de nius, i de tot el que pilla per davant.
Les garcetes també són molt oportunistes, i quan s’adapten a l’’hàbitat humà, canvien la seua dieta més habitual insectívora, per una altra rica en vertebrats, que inclou rèptils (sargantanes, dragons, etc.) i nius de pardals, també de vileros.
L'estudi de Gil Delgado simplement destaca un dels diversos factors, però sense descartar la influència dels altres.


Enviado el 12/10/2012    
 
JP
Es per culpa de les garcetes?
Jo crec que tambe desapareixen les merles i el terme esta omplinse d´especies extranyes. A mes de barbaritats de rates (algunes com a conills) en els darrers anys han aparegut les garcetes i les urraques.
Hem dia algú que les garcetes es foten els ous dels nius trencant el equilibri ecologic acabant en vileros i merles.
Si es cert ( crec que si ) hauria que obrir-se la veda.
Enviado el 11/10/2012    
 
Un Sesentón
El progreso destructor
No solo el "vilero" sufre las consecuencias del progreso. Son muchas las aves y otras especies las que están en decadencia, sobre todo en esta zona.

En cambio, el estornino que solo estaba de paso, se ha afincado aquí convirtiéndose en una plaga. Las urracas van camino de lo mismo.

Yo como otros muchos, practiqué en mi adolescencia todo tipo de caza, "el sepet" "el visc" "el anfilat" "el rifle" y "la ansesa" (estos dos últimos con nocturnidad y alevosía) y no mermaban las especies.

Por cierto, el "vilero" no se dejaba engañar fácilmente con el "sepet"
Enviado el 10/10/2012    
 
RR
A sesentón
No sé qué és l' "ansesa". Imagine que no es referirà a les gaiates ...?
Gràcies
Enviado el 10/10/2012    
 
Un Sesentón
La "Ansesa"
La "ansesa" en este caso no me refiero a las gayatas Ja Ja...

La "ansesa" consistía en una caza nocturna, provistos de un farolillo o linterna, y una paleta, o garrotillo.

Con sigilo te situabas en el interior de la copa de los naranjos u otros áboles.

Los pajarillos al ver la luz, quedaban como atontados, momento que aprovechabas para sacudirle con la paleta en toda la cocorota, o cogiéndolo con la mano y apretándole el cuello hasta esfixiarlo.

Es escabroso el relato, pero hay que tener en cuenta que eran otros tiempos.
Enviado el 11/10/2012    
 
Trotamundos
Sí que es una lástima...
Además de lo que refieres sobre los enemigos del vileret, está también un pájaro que cuando correteábamos el término, en busca de aventuras y de sireres y otras frutas, que también contribuían a la alimentación (escasa entonces, en la mayoría de casas) no surcaba los cielos de nuestras queridas tierras. Me refiero a la urraca, que es un rato peor que el cuco, pues como tu bien sabes, mejor que yo, se dedica a fastidiar nidos y a comerse los huevos y puede que también a los "caganius". Pero, eso, no hay mal ni bien que cien años dure, pero a nosotros nos ha tocado vivir, pues la verdad, demasiados cambios. Por cierto, Roberto, el otro sábado pude contemplar por un par de minutos, un zorro o zorra, mas guapo que un sol, a la parte de arriba del "Pont de ferro". Esto tampoco lo había visto nunca en nuestro terreno. Vivir para ver. Un cordial saludo, profe.
Enviado el 10/10/2012    
 1  | 2 | Siguiente » | Ultimo
Opinión
25/07/2014 - El mirador de l’Alcora
Recuperación del patrimonio
24/07/2014 - Camins de l´Alcora
De mosquitos, garrapatas y otra fauna
20/07/2014 - Parotets i Xuplamel·los
Efectes col·laterals
22/07/2014 - Perdone que no me levante
Animalicos
22/07/2014 - Diario de un Ondense
Pel camí de l’ocupació
26/07/2014 - Columna de Michel
Balanzas fiscales del estado español
26/07/2014 - El Foro de Manuel Altava
Los frutos de un sacrificio
20/07/2014 - Cosas mías
Me pilla en medio
28/07/2014 - Al fondo a la derecha
El instinto criminal surge en la playas
24/07/2014 - Donde pongo el ojo...pongo la noticia
Qué triste es un pueblo sin banda de música
22/07/2014 - Moda e Imagen
Para vestir bien una mujer
Más noticias de hoy en la Comunitat Valenciana
Humor
Ditalulling

RSS elperiodic.com Comunidad Valenciana
Facebook elperiodic.comTwitter elperiodic.com
Aviso legal | Publicidad | Correo