Purgant la desfeta :: A barlovent :: elperiodic.com

Imagine que sóc un de tants ciutadans valencians que sovint -massa sovint- es pregunta què hem fet els qui habitem aquesta terra per a merèixer el menyspreu que darrerament venim patint des de Madrid. Hom cavil·la com és possible que una comunitat autònoma que fou la tercera que més vots va aportar a la victòria de Rajoy i que ha mantingut una fidelitat sense límits al Partit Popular durant els darrers 17 anys es troba sobtadament tan maltractada i menyspreada en matèria fiscal. ¿Per què no pintem fava? ¿Per què ja no tenim ministres o alts càrrecs a l'entorn de Rajoy? ¿Què queda de l'anomenat poder valencià dels governs d'Aznar?

No cal viatjar massa lluny en el temps per a recordar com els populars valencians es vantaven sovint de la sort i el privilegi que teniem per tenir ministres com Trillo, Zaplana o Juan Costa a la capital de l'Estat. Dies de vi i roses on els diners fluïen en una mena de font màgica que després de buidar-se es tornava a omplir ràpidament. Resultava fàcil vendre-li al gran públic que, en contraposició a l'època socialista de Felipe González de la fi dels anys 80 i principis dels 90 on ens calés viatjaren cap a Andalusia i Catalunya en figura d'Expo, xarxes d'autovies meravelloses, AVEs i Olimpiades, ara finalment arribàven cap a l'est peninsular en forma de partides de pressupostos millorats, infraestructures més adients al que ens pertocava o fins i tot algun que altre parc temàtic. Res de més cert, ja que les balances fiscals sempre ens foren molt desfavorables, però vet ací que els qui ens governàven i els seus mitjans sapiqueren treure molt de profit.

Han passat uns quants anys. Al voltant d'una dècada on hem sigut testimonis de com el poder omnímode pot arribar a carregar-se una societat. Dos lustres plens d'intensitat però també possiblement d'indolència d'una bona part de la societat valenciana refugiada en el seu meninfotisme atàvic i que pràcticament han estat coincidents amb els governs de Francisco Camps. Vora a deu anys on hem hagut de presenciar impotents com es malbaratàven els recursos de les administracions i del nostre sistema bancari, com la corrupció s'instal·lava en els nuclis de poder, i com es destrossava bona part del territori. A tot açò s'hi ha sumat una crisi econòmica sense precedents que, tot plegat, ha propiciat que a hores d'ara el conjunt del País Valencià camine sense orientació per una espècie de precipici social.

Un colp més, ha quedat palés que Madrid tampoc ens vol. Que durant un temps va fer com que ens estimava i afalagava quan semblava que, d'alguna manera, érem rics i tot era bonic. La realitat, però, és massa feixuga i ens ha deixat entreveure el que molts ja sospitàvem: ens trobem en mans d'un govern feble, arruïnat i liderat per un personatge dòcil i mediocre. Un president que s'assembla a allò que els mariners anomenen un timó de fortuna i que consisteix en, després d'haver trencat el timó original, fer gastar qualsevol aparell per tal de sortir d'un embroll i poder arribar al port.

El que hem presenciat aquests darrers dies resulta absolutament aclaparador i amb el seu intent frustrat d'esmenar els Pressupostos Generals de l'Estat, el president Alberto Fabra, segurament està també purgant les negligències i les desfetes de qui li va precedir en el càrrec i d'aquells que durant tants anys li feren costat.

ROGER MIRA - CANDIDAT DE LA COALICIÓ COMPROMÍS AL CONGRÉS DELS DIPUTATS