Reviscola la tradició dels rastres de panderos a Borriana

A Borriana, de bell antuvi, la vespra de Nadal les colles de xiquets se n’anaven al riu a buscar pots, llantes de bicicleta, petrolieres, safes i qualsevol perol de llanda que en rodolar per terra féra bona cosa de soroll; lligaven els atifells amb fil d’aram a guisa de rosari i ja tenien un rastre de panderos. Com no podia d’una altra manera, com més llarg fóra l’enfilall, més mèrit guanyaven. En caure la fosca de la Nit de Nadal, la xicalla rodava els carrers del poble arrossegant eixos rastres de panderos.

Els inicis d’aquest costum es perden en el temps, però tenim testimonis de gent de més de 90 anys que recorden com en la infantesa es construïen els rastres i rodaven el poble fent soroll. El que sabem més cert és que aquesta tradició va anar desapareixent a poc a poc, fins al punt que Joaquim Urios l’any 1973 escrivia: “esta costumbre va pasando a la historia” (Buris-ana, núm. 131). Malgrat tot, fa cosa de 8 anys vam vore una família arrossegant rastres de panderos pel pont de la Mota. Nosaltres hem volgut reviscolar el costum i ahir a les 20 h vam rodar el carrer Major, el carrer de Sant Agustí i les Placetes amb un enfilall. Ja és el segon anys que eixim i la gent que passa té el deler d’acompanyar la rastellera, alhora que recorda entranyablement com de menuts també se’n feien una i l’arrossegaven pels carrers de Borriana cridant l’atenció.