Amb la política passa com amb el sexe: no tot en la vida és sexe ni política, però en tot n’hi ha un poc d’estes dos coses. La política està pertot, és com un ectoplasma que ens embolcalla, que impregna l’existència humana en societat. Ja ho va dir Plató: l’home és un ésser que només pot assolir la perfecció dins de l’àmbit social. Potser podriem intentar fugir d’aquest contagiós ectoplasma anant-nos a l’Índia a viure entre els intocables —no confondre’ls amb els d’Eliot Ness—; o perdent-nos definitivament en una tribu ignota de l’Amèrica amazònica, vestits amb un tanga trenat d’ullals de tapir i el tabic nasal perforat amb alguna colorista ploma exòtica. Són divagacions, però segurament ni així lograriem escapar. Tarzán ja ho va intentar, malgré lui, sense aconseguir-ho.

Els dic açò perquè esta secció del “puntocom”, que inicialment exhalava el perfum provincià d’un café-casino de plaça major de poble, una mena d’hospici virtual per a lletraferits, veig que està molt politizada i agitada. No es conforma amb el plàcid localisme pobletà i aspira a una línia més ambiciosa, de més actualitat, a tocar la fibra sensible de la política regional i espanyola, o siga, de la política d’Estat. I com la resta de la tropa escrivim amb menys regularitat i de tard en tard (i quan ho fas sobre política et cenyixes a l’àmbit local), acabes per sentir-te rar, i et preguntes: què fa un xic com jo en una tribuna com aquesta, parlant de xuplamel·los?

Gràcies a la llibertat d’expressió em trobe integrat en una pertinaç Columna de Ferro (en esta ocasió més aviat blava que roja i negra), embarrancada en un monotematisme obsessiu amb poques variants: el Govern, Zapatero, el “catalanismo que nos invade”,… la grosse politik d’Estat. Don Eleuterio se n’ha baixat de la columna —ara també diària— a la trinxera, i ha entrat sense complexes en campanya electoral, com Don Michel, feliç en la seua salsa i fidel a la seua línia habitual. Recentment, per a compensar el monocromatisme —no buscat— de l’arc opinàtic del “puntocom”, ha irromput espontàniament un tercera espasa que, tot i que no vol grimpar a cap columna —es veu que té vertigen i s’estima més romandre en la butaca d’espectador—, també participa anònimament en la picabaralla. I a mi tot açò em pilla enmig, escrivint d’insignificàncies.

Déu em lliure de dir als meus companys de secció de què han de parlar, però sincerament, estic un poc a la defensiva perquè l’altre dia MCG (un dels tres lectors que em segueixen) em va parar pel carrer i em va dir:

-És que tu només escrius de brosses. Per què no parles de política com fan Michel i Eleuterio?

-Home, ja fa mesos que m’esforce per no caure en un fàcil “monoClotisme”, o siga, en parlar únicament del Clot. Així que m’he obert en continguts, malgrat que no passa dia en què no haja de reprimir la temptació d’ocupar-me de l’estany i de la seua NO gestió municipal. Si ho mires bé voràs que ara toque un poquet de tot allò que em ve al cap, sempre que tinga a vore sobre el nostre poble i puga traure-li algun suc humorístic, però també de coses de política local, encara que no de forma sistematizada (amb els 324,45 euros que cobre per article, la jefa no em pot demanar més). A més, els polítics estan massa vists.

- O siga, que passes de política…?

- No t’equivoques. La meua és, potser, una de les generacions més politizades que hi ha hagut, perquè hem viscut la joventud envoltats de l’atmòsfera cutre d’un règim autoritari. De manera que la política m’interessa profundament, però en qualitat d’observador crític, amb la mirada d’un mussol escèptic i distant però no indiferent, a qui mai ha seduït la seua praxis (tot i que de pretendents n’he tingut també).

Però no em fa massa goig escriure’n perquè en haver grans analistes, politòlegs i liders mediàtics d’opinió que diàriament dicten doctrina des dels respectius medis audiovisuals i de premsa, des dels púlpits i també últimament des del carrer, dis-me quina originalitat puc tindre i a qui collons pot interessar-li el que escriga sobre la grosse politik espanyola?

- Home! Però tots tenim dret a opinar, i d’alguna cosa hem de parlar…

- És clar que sí, i no estic reprotxant-li res a ningú. Però… és que hauré de confessar-te una frivolitat; et diré a l’orelleta com, segons vaig fent-me major, em pareixen infinitament més trascendents i interessants els temes relacionats amb els grills o els xuplamel·los, que l’espectacle de la política mediàtica. I encara et diré més: a mi, la política que «me mola» de veritat és la romàntica-conspiratòria, la de capa i espasa, la que s’ordeix a les rebotigues emparada en la nocturnitat d’una cruïlla boirosa, en les cambres privades dels palaus on es venen secrets d’estat embolicats en la pecaminosa carícia dels plecs dels llençols.

No ignore que eixa classe de política respon a estereotips literaris i cinematogràfics. Però… què és la política real de cara a l’electorat sinó un gran espectacle de masses, un Gran Hermano de l’estil dels reality-shows musicals que s’estrenen a Broadway? Així que, my friends, visca la sarsuela i no cal sufocar-se tant.

(PS: Avís per als inspectors d’Hisenda: No és veritat que Dª B. Balaguer me pague 324,45 € per article. És broma! La xifra real i exacta és 320,25 €).