D´haver-ho comptat sense imatges, ningú m´hauria cregut. Sort que quan visite el Clot sempre vaig amb la màquina de fotos al coll. Aquell dia, acostumat com estava a no tindre ulls només que per a la flora de l´estany, em vaig quedar estupefacte davant del que semblava una aparició sobrenatural. Tenia davant una deessa de carn i os, que hauria pogut servir d´inspiració a qualsevol artista per a crear una obra immortal. La foto no li fa justícia.
Em venia de cara i no podia deixar de seguir-la amb la mirada. Hipnotizat com estava, se m´havia posat l´expressió d´imbècil de Woody Allen davant d´una poderosa afrodita. En creuar-nos, em va deixar el seu perfum de nimfa del bosc, un estrany aroma que vaig adivinar que estava fet de flors de la passió i de sabó de molsa, de saboritja i violetes. Ella no em va vore –això ja fa temps que em passa amb les dones-, tenia una mirada trista i absent de la realitat, potser estava fatigada, preocupada o decebuda per alguna cosa.
Sobtadament vaig reaccionar, i em vaig despertar d´aquell encanteri. Allò no podia ser realitat. M´ho hauria imaginat? Ja només calia que se m´apareguera també “Blancanieves y los siete enanitos”, i d´allí feia cap al manicomi. No. Allò no podia ser reial.
Fou aleshores quan vaig vore clar que podria tractar-se d´una estratagema publicitària de Juan Granell per a promocionar el Clot. D´haver-ho sigut, no deixava de ser una magnífica idea, tot i que s´arrossegava el risc de convertir el Clot poc menys que en una espècie de meca provincial per a voyeurs i viciosos de la contemplació morbosa, fent guàrdia tot el dia amagats entre matolls.
També vaig pensar que potser algú estiguera filmant un espot publicitari sobre alguna marca de roba o de detergent. Si remireu la foto, crida l´atenció la mínima samarreta blanca que no abasta a cobrir-li els pits a la bella. Podia tractar-se d´un anunci televisiu en què es diguera quelcom de l´estil de “Mireu el que m´ha ocorregut per llavar la samarreta amb tal o qual detergent…açò no vos passarà mai amb Dixon”?
Inclús vaig cavilar que hauria pogut ser víctima d´un robatori: observeu que en la foto s´aprecia una figura que s´allunya en direcció contrària: podria tractar-se d´una atracadora que l´havia desplomada? Això explicaria aquella expressió de desencant…
Fóra somni o realitat, aquella nimfa em va dur a la memòria la Kate (Júlia Adams) d´una meravellosa película de terror de la Universal dels anys 50 “La mujer y el monstruo”, que vaig vore per primera volta en la terrassa d´estiu del Port de Borriana, en què la bèstia era una horrible criatura humanoide, meitad home-meitad peix, que com King Kong acabava enamorant-se de Kate (Júlia Adams). Després de tot, si les Highlands tenen el llac Ness i a “Nessie”, per què nosaltres no podriem tindre a “Clotty”?
Ara, quan feia dies que ja no pensava en ella, sobtadament vaig tornar a notar aquell perfum inconfusible procedent d´una tanca de jardí de la vora del Clot. El meu cor va pegar un bolc… però ella no hi era. La fragància pujava d´una flor exòtica, la Passiflora caeruleoracemosa (vegeu la foto), que d´una forma subtil m´oferia el seu còmplice silenci.
