Al Tall estrenarà demà en el Payà la cantata “Vergonya, cavallers, vergonya!”

Amb motiu de la presentació d'este concert, Vicent Torrent, membre fundador de Al Tall, va manifestar:

Vull donar les gràcies a José Ramón Calpe perquè hem trobat a Borriana des de fa molts anys una gran acollida. Cada nou treball que hem fet hem tingut l'oportunitat de vindre a Borriana a presentar-lo en condicions; inclús quan celebrarem els 25 anys, on realitzarem un muntatge complicat perquè tocarem amb la Banda de Borriana. Tenim un afecte cap a la ciutat, cap a l'Ajuntament, i cap a José Ramón Calpe, perquè hi ha una bona connexió i una bona acollida.

En este cas, vam ser nosaltres els que vam proposar que Borriana podia ser un gran lloc per a l'estrena d'este repertori perquè el rei Jaume I va entrar a conquestar els territoris valencians per Borriana, segons li van aconsellar els nobles aragonesos i catalans, i a partir d'ací va tindre la partida guanyada, perquè després tot el nord valencià va caure ràpidament, i d'ací ja es va traslladar al Puig, i des d'allí va iniciar la capitulació de la capital. En este sentit, està molt bé seguir les empremtes del rei Jaume, i en este cas, per a esta humil composició, feta molt agust, i estrenant-la ací a Borriana, on es va iniciar l'operació d'europeïtzar els territoris valencians.

Musicalment he de dir que la cantata no presenta novetats absolutes en el sentit de quin tipus de música emprarem. En absolut hem pretés fer un treball historiogràfic, musicològic, i per tant no utilitzem músiques medievals de l'època com podria suposar-se. Gastem les nostres formules musicals des de fa molts anys; música tradicional que s'etiqueta com a folk de fusió mediterrani. Esta és una formula que nosaltres encunyarem des de l'any 1975 quan començarem a funcionar, i és una fórmula que vam anar descobrint i consolidant.

En la presentació del repertori hi ha dos convidats, a més de la formació habitual de Al Tall; un d'ells és un cantant mallorquí que s'anomena Tomeu Penya; un home de poble de Vilafranca de Bonany, prop de Mallorca; és un home que ha cantat poc ací al País Valencià però que a Mallorca és molt apreciat i conegut. I per un altre costat està Jan María Carlotti, que és un músic que gràcies a ell vam introduir la Trobada de Música del Mediterrani a València. Este músic cultiva la música occitana i provençal. És un creador, pare de moltes coses, per lo que a música mediterrània es referix.

Per què un músic de Mallorca i un altre d'Occitània?, dons perquè són territoris patrimonials del rei Jaume. Musicalment s'aporta un cert aire o sensibilitat popular mallorquina, i també un poc de la música modal que els trobadors feien en l'època del rei Jaume, res més que de forma anecdòtica en este tema, que esta compost per Jean María Carlotti. La lletra d'esta cançó és un "Sirventés", un poema que va escriure Bernard Sicard, un trobador contemporani de Jaume I, que inclús va treballar per a ell. De fet, este poema comenta el desastre total de la terra Occitana, de la Provença, Besiers, Carcassona, Tolosa, després de tota la massacre brutal que es va establir en la croada entre els francesos i el papat contra els albigesos amb l'excusa de l'heretgia albigesa, en la que es van berenar tota l'Occitània els francs, i van fer una massacre important. El rei Jaume va fugir d'enfrontar-se perquè sabia que no tenia recursos suficients i tant trobadors, polítics com a senyors van suplicar el rei Jaume que tornara a les seues terres, perquè va nàixer a Montpeller, i era fill de la senyora de Montpeller i el rei catalano-aragonés Pere II el Catòlic. Però Jaume I va vindre cap al sud perquè no tenia força per a enfrontar-se.

Hem fet esta cantata tenint en compte els homenatges que des del temps del Renaixement es fan al rei Jaume per part de qualsevol força ideològica, política o cultural, i també nosaltres tenim la nostra posició crítica respecte d'això. El rei Jaume s'ha convertit en un mite del País Valencià i en les Illes; també a Catalunya, però no tant, perquè ací ell és el pare de la Pàtria i allà va ser un gran rei. Maulets i Agermanats veien en ell una figura alliberadora dels abusos dels senyors, que hi havia trencat el feudalisme – cosa que fins a un cert punt és certa –. Al tractar-se d'una figura mítica forma part del folklore de la nostra terra, com si foren els Reis Mags. És una figura amable, procliu al poble i tots volem a Jaume I, des de tots els àmbits. El que nosaltres reivindiquem és que en algunes ocasions, des del Renaixement, els homenatges al rei han intentat donar la volta a la realitat de la seua obra, fent “light” i descafeïnant el seu testament polític. Per a nosaltres Jaume I és el creador de l'Estat Valencià en aquell moment; l'Estat mallorquí; un gran legislador que va posar en marxa els Furs de València, que en la seua època van ser un dels cossos legislatius més progressistes de tot Europa, perquè torna a les fonts romanes, i arriba a desenrotllar un cos legislatiu que després en alguns aspectes va arribar inclús a colonitzar els codis legislatius catalans i aragonesos que eren més antics. Este era un país molt modern i amb molt d'espenta.

Va iniciar una ruptura del feudalisme perquè va cridar colons perquè vingueren, i els va regalar terres i cases amb lo que va nàixer una classe social que venia del nord, fugint dels senyors feudals, començant així una altra història totalment distinta. Inclús a Mallorca va fer disposicions molt curioses per les quals deia que les persones a qui se'ls havia assignat terres i cases podien vendre's entre ells les propietats però mai a nobles, eclesiàstics o potentats. Ací es veu la seua voluntat d'establir una nova classe popular, amb les Corts, el parlamentarisme, el sistema pactista que el rei va fundar; per a reforçar el seu poder, en definitiva, enfront dels nobles, però a base de donar drets als ciutadans.

Esta cantata ve darrere d'aquella de “Quan el mal ve d'Almansa”. Almansa va ser la liquidació del País per “el just dret de conquesta” de Felip V; va abolir l'Estat Valencià i totes les institucions, i els dominis de Jaume I els va convertir en províncies de Castella, implantant la llengua castellana. Però, què es va perdre en Almansa? el que es va perdre és el que expliquem en esta nova cantata: es va perdre l'obra de Jaume I.

En la cantata d'una banda hi ha paraules del rei, per una altra paraules que se li dirigixen al rei des de València en l'actualitat, des de Mallorca, des d'Occitània, i després hi ha altres cançons que són reflexions nostres sobre l'obra de Jaume I. En el cas de les peces que són paraules del rei, hi ha una peculiaritat, i és que es dóna un ambient un tant gòtic, en el sentit que juguem prou amb el món de la mort. Els ossos del rei, les tombes, les teranyines, les rates penades, que són un símbol del rei. Jaume I es rebolica dins de la tomba, vol eixir, fins al punt que no sap qual dels dos caps posar-se, que és un toc d'humor, perquè com sabeu en el sarcòfag del rei hi ha dos cranis que no se sap qual és, si és que és algun dels dos. És un ambient un poc tenebrós quan el rei diu: jo no sóc res, sóc misèria, un excrement de la vida; quins homenatges voleu fer de tot açò?. Si voleu fer algun homenatge feu-ho a la meua obra. El futur d'este país ha d'arrancar de Jaume I; estes són les últimes frases en esta peça un tant gòtica que en la que parla des de la tomba. “No soc res, no soc ningú, no mes misèria, però el vostre futur des de mi arranca”.

El títol “Vergonya, cavallers vergonya”, respon a que esta frase pareix que la va dir el rei durant la conquesta de Mallorca en la batalla de Portopi, que va ser decisiva per a l'entrada en la ciutat de Mallorca. La cosa estava molt complicada, els sarraïns havien matat al senyor de Moncada, havien crucificat alguns soldats davant de les tropes per a abaixar-los la moral i estaven molt desolats i pensaven que no resistirien. Es va plantejar la batalla, i els nobles de Jaume I no es decidien, i llavors, segons el llibre dels Fets, el rei va dir: Vergonya, cavallers, vergonya.

És el crit extrapolable que el rei Jaume podria fer ara al poble per no tindre la suficient valentia de mantindre l'herència que ens va deixar. Al poble i als polítics, de qualsevol signe, que no defenen la terra. Als intel•lectuals, que són els que posseïxen més informació, i per tant haurien de defendre amb més afany totes estes qüestions. Això és el que pretenem amb esta cantata, perquè l'últim que faríem és comptar batalletes medievals, més o menys pintoresques. Hem fet un homenatge al rei i al poble, però des del moment actual.