R. Roselló Gimeno

La passió de mon pare pels idiomes va ser una constant durant tota sa vida, a més d’una segona professió amb la que completar el sou de funcionari de Correus i Telègrafs. Les primeres classes de francés les va impartir gratuitament a la Cultural (així es referien a l’ABC els primers fundadors), on asistien principalment els nostres paisans que pretenien emigrar a França. Més endavant començaria a donar classes al col·legi dels Carmelites i a l’acadèmia de D. Manuel Cubedo —etapa que sempre recordaria amb molt de grat, al igual que a D. Manuel, pel que sentia afecte i admiració. Però potser on més anys i més continuïtat va tindre aquesta activitat professional fou al col·legi de la Consolació de Borriana, on va compartir docència amb Fèlix Escudero, Pepe Esteve i Joaquín Albert, abans que la política “de género” del col·legi decidira fer com el president Zapatero però al revés: van suprimir del claustre el professorat masculí. Posteriorment també va impartir classes de francés als Salessians, durant un grapat d’anys.

En relació a estes activitats, des de ben xiquet em vaig acostumar a vore entrar i eixir gent estranya de ma casa que es tancava al despatx amb mon pare. Prompte vaig comprendre que no eren rellogats ni estraperlistes, ni menys encara acreedors, conspiradors o de la policia secreta. Simplement eren alumnes particulars, als que vaig anar acostumant-me com si foren part del mobiliari de la casa.

Si diguera que Don Roberto ha sigut un professor carismàtic que ha deixat una forta emprempta en moltes generacions d’alumnes, tindrieu dret a qüestionar la meua credibilitat, llastrada de subjectivitat filial. És veritat que als professors de primer i segon ensenyament, com als pares, se’ls dispensa una natural devoció en passar els anys.

Però amb mon pare note que flota com una espècie de culte a la seua memòria que perdura entre els que l’han tractat i que va més enllà. I és que Don Ro era especial, quelcom més que un pare o un professor, més que un lletraferit o qualsevol altra cosa que puga figurar en la seua biografia. Era falagador però al mateix temps sincer i et feia sentir ràpidament que estaves amb un amic a qui podies confiar-li els teus secrets. Entre tanta caspa com hi havia en aquells anys d’autisme sociopolític —no vullguera ofendre ningú—, mon pare era un glop d’aire fresc, un home lliberal d’esperit obert i modern amb gran facilitat per a ordir sentiments d’amistad amb qualsevol. Et captivava la seua bondat subjacent i un sentit de l’humor capaç de fer-te sentir flotar en l’aire, que manejava amb l’ofici d’un prestidigitador, amb la mestresa del pinzell d’un caricaturista inimitable.

Els seus alumnes provenien de diferents pobles de la província, fins i tot de més lluny, i actualment ja són mares, pares i iaios, i principalment dones (per haver estat més anys a les monges) als que et trobes pertot. Estupefactes davant del meu paregut físic, no passa dia en què no se t’acoste algú per a parlar-te amb nostàlgia de Don Roberto, per a confiar-te com s’enrecorda d’ell. I en allò que et diuen, però sobretot en com t’ho diuen, perceps un sentiment intacte de tendresa i enyorança que els molts anys transcorreguts no han lograt difuminar ni erosionar. És una bella herència, un capital espiritual que els seus fills hem rebut d’ell, que ens obri el cor de molta gent a la qual ens agermana.

El mestre poeta

Pel títol d’aquest escrit ja haureu endevinat que pretenia centrar-me sobre una faceta molt original i recordada de mon pare: els versets personalitzats que escrivia a les seues alumnes de batxiller de la Consolació (potser era entre els cursos de segon a quint?), habitualment en ocasió del seu aniversari coincident amb el seu sant (29 d’abril). Es tractava d’unes quartetes humorístiques en què sempre figurava el nom i/o cognom de l’al·ludida. Però deixem que ens ho recorde Teresa Esteve, quan ens en parla en el seu article titolat “Un mestre poeta”:

“…Aprofite l’avinentesa per a recordar uns costums que complia rigorosament tots els anys, promoció rere promoció. El primer costum era fer-nos una fotografia de tota la classe i l’altre consistia a acomiadar el curs tot regalant-nos a les alumnes uns versets de la seua garbera. Aquests poemes, la majoria epigrames, retrataven a la perfecció aquells projectes de dones que ben aviat s’envolarien de l’escola. Una per una, amb la gràcia que el caracteritzava i l’ull crític tan certer que sempre ha tingut, amb quatre pinzellades recollia el tret més destacat de cada alumna…”   (Buris-ana 188, p.16, 2002)

Mon pare era perfectament conscient del fort impacte que provocaven aquells versets entre les —generalment— afortunades destinatàries, i no poques vegades els utilitzava com una eina correctora de certs comportaments, ja que les companyes els memoritzaven ràpidament i podien tindre un fastitjós efecte de rebot sobre qui havia estat assenyalada.

                        Se suele portar muy bien;
                        pero a veces tanto incordia,
                        que le tengo que decir:
                        Por favor, ¡MISERICORDIA!

D’altres, a mode de premi, elogiava o expressava la seua admiració per la xiqueta sabuda i aplicada, o directament apel·lava a la incipient vanitat femenina de les adolescents. Tampoc no faltaven les ironies sobre les escasses aptituds per al francés d’algunes:

                        Séneca, Unamuno, Marañón,
                        todos estos tipos sabios
                        colegas de LLOPIS son.

                        Qué par de ojazos, ¡pardiez!
                        ¡Cuanta dulzura! ¡Qué brillo!
                        ¿Se los has robado, UNZUE,
                        a un ángel de Murillo?

                        A ALEJANDRINA BARRÉS
                       le preguntó una turista:
                       Est-ce que vous parlez français?
                       y ella le contestó ¡Está usted lista!

Malauradament no guardava els versos excepte en contades ocasions, i és així que n’he pogut trobar alguns originals o fotocòpies d’originals entre els seus papers i carpetes. En compensació, la majoria de les xiquetes no han oblidat mai el seu verset. Fins i tot algunes exalumnes s’enrecorden dels de tota la promoció, i tampoc falta la que amb sospitosa sinceritat, diu no recordar ni el seu (ara em ve al cap que alguna volta mon pare m’ho comentava amb incrèdula ironia). En qualsevol cas, ell sempre es va sentir molt volgut pels seus deixebles, i sé que això l’omplia d’orgull i satisfacció. Inclús va estar a un pèl de començar la novel·la sobre les seues memòries d’aula, per a la qual ja tenia títol: “Donro”.

Vist amb distància i des de la meua condició de professor, crec que els versets d’aquell home eren un acte d’afecció pels seus alumnes, alhora que un original i eficaç recurs educatiu sense precedents, que diu molt i bo sobre com era ell.

En ocasió de l’homenatge que els antics alumnes li van brindar el 27 d’agost de 1989, s’edità un opuscle on es van publicar 34 d’aquestes quartetes. També en el Buris-ana en què una sèrie d’amics li van dedicar un homenatge pòstum, Teresa Esteve consagraria la seua col·laboració específicament a aquest tema, i allí en va transcriure quatre. Per cert, no puc estar-me de citar textualment el paràgraf final del citat article de Tere:

No sé què s’haurà fet de tota aquesta producció … Quantes dones retratades per la mà precisa i l’esguard viu d’aquest inspirat i entranyable versaire. Són trossos d’història, de la que no apareix als llibres. Recollides en un volum constituirien, estic ben segura, un llegat impagable. (op. cit.)

Avís per a exalumnes donronautes

Amb eixe epílog Teresa Esteve va ficar el dit en la ferida. La idea de compilar aquestos versets, i fins i tot de publicar-ne una bona selecció, ja li va passar pel cap a mon pare fa anys, però la inspiració arribà tard. I és que en eixa « recherche du temps perdu » a què ens convertim quan anem acomplint anys, moltes antigues alumnes s’interessaven pels versets o li demostraven que se’ls sabien de memòria i que se’ls estimaven. Però la idea de arreplegar-los tots, per més que desitjable, era apartada quasi instintivament: pareixia missió impossible, una “bugà” de mil dimonis!

L’altre dia la meua companya Rosa Simarro em va voler donar una alegria, quan en tornar de vacances de Pasqua em passà uns fulls on ella i vàries amigues seues —també exalumnes com la pròpia Rosa—, havien recuperat per escrit un bon grapat de quartetes que desconeixia.

I aleshores em vaig enrecordar d’aquell vell projecte, i que Internet pot fer hui possible i fàcil el que fa pocs anys no ho era. Vaja per davant que no es tracta de crear un club virtual de fans de Don Roberto. La qüestió és: per què no constituir un fòrum en el periodic.com on les antigues alumnes interessades puguen anar bolcant tots els versets que sàpien, i així poder compilar-ne i compartir-ne el major nombre possible? Que córrega la veu!

Com a periodista i exalumna, a Berta Balaguer li ha paregut una bona idea i s’ha oferit fins i tot a encetar aquesta nova secció del periòdic digital on crear aquest espai d’encondre d’antics alumnes de Donro per a reunir tota la informació que puguem. I més coses encara seria interessant d’incorporar-hi, com ara fotografies de grups escolars d’aquella època, col·laboracions escrites, etc.

Aquesta és, per tant, una secció oberta, no només a la informació que vulgueu aportar sinó també a noves idees i suggeriments.